Unitat Accentuació I dièresi



Descargar 2.61 Mb.
Página39/39
Fecha de conversión16.12.2018
Tamaño2.61 Mb.
Vistas633
Descargas0
1   ...   31   32   33   34   35   36   37   38   39

13.4.2 El valencià general


FONÈTICA

casa [káza]; terra [téra]; cresta [crésta];


mare [máre]; producte [prodúkte]; pare [páre]


  • Distinció clara entre o i u àtones:

posar [pozár] vosaltres [vozáltres]

sortir [sortír]


  • Manteniment general de la -r final:

estimar [estimár] fuster [fustér]


dolor [dolór]
madur[madúr] anar [anár]
tornar [tornár]

  • Distinció clara en la pronúncia de v i b:

València [valéncia] veure [véwre] beure [béwre]





  • Pronunciació africada (tx) de la x inicial o postconsonàntica (però no sempre):


panxa, xiquet, arxiu, anxova



MORFOLOGIA


  • Desinència -e en la primera persona del present d'indicatiu:

cante [kánte]; mire [míre]




  • Desinència -ara, -era, -ira en el pretèrit imperfet de subjuntiu:

cantara ; aprenguera; llegira




  • Desinència -e/a en el subjuntiu:

(que jo) parle aprenga trobe




  • Ús simultani, del pretèrit perfet perifràstic i del pretèrit perfet simple:

vaig anar (aní) vas anar (anares)


va anar (anà) vam (vàrem) anar (anàrem)


  • El valencià manté la triple gradació locativa dels demostratius (aquest, aqueix, aquell), i dels pronoms neutres (açò, això, allò), enfront del català oriental, que ha reduït aquesta triple gradació a doble: demostratius (aquest, aquell), pronoms neutres (això i allò).




  • No consonantitza les formes femenines dels possessius: meua, teua, seua i plurals respectius. El català oriental fa meva, teva, seva amb els plurals respectius.


LÈXIC


català oriental

català occidental

sortida


mirall

escombra


vas

xai


cofoi

eixerit


mongeta

eixida


espill

granera


got

corder


desvanit

despavilat

fesol



13.4.3 El baleàric

FONÈTICA


  • Neutralització de a i e àtones en //:

casa, terra, cresta




  • Realització de la e tònica com // neutra:

rebre /rbre; ceba /cba; pèl /pl




  • Confusió de o i u àtones (excepte a Ciutat, Manacor, Inca, etc.):

sonar /suná; cosí /cusí; colom /culom





  • Iodització de la ll:

palla /paia; cella /ceia; fulla /fuia




  • Reducció de l'acabament -ia > i:

gàbia /gabi; ràbia /rabi; història /histori




  • Reducció dels diftongs qua / gua > co / go:

quan /con; aigua /aigo; quatre /cotre




  • Distinció entre v i b:

vi /vi; vedella /vedeia




  • Supressió de la -r final:

or /o; cor /co; car /ca; acer /ce


Es pronuncia en verbs + pronom:
fer-te

  • Pèrdua de la t en el grup -nt i -lt:

font /fon; pont /pon; alt /al




  • Pèrdua de la g en el grup -ng (-nc):

fang /fan; jonc /jon




  • Pèrdua de la -s- inervocàlica:

camisa /camia; acusar /acuar;

rosegar /roegar



MORFOLOGIA


  • Desinència en la 1a persona del present:

cant, trob, sent, sembr, cobr, parl




  • Desinència -am, -au en la 4a i la 5a persona del present:

cantam, cantau




  • Desinència -eim, -eis en la 4a i la 5a persona del present d'alguns verbs velaritzats:

deim, deis, creim, creis, veim, veis




  • Incoatius com en valencià

cresc, patesc




  • Desinència -às, -asses en l'imperfet de subjuntiu:

cantàs, cantasses




ARTICLE


  • Predomina l'article salat:

M. sing. M. pl. F. sing F. pl.


+ cons es es sa ses

+ vocal s' es (ets) s' ses

amb + so sos sa ses
però: les hores, el món, la Mare de Déu, el bisbe, el dimoni, l'amo, el cel, la mar, etc.
Article personal medieval: en, na (n')
PRONOM


  • Ús de la forma plena: me, te, se, mos, vos, se:

Mos n'anam

Vos he enganat




SINTAXI LÈXIC





  • Ordre de pronoms medieval directe+indirecte:

el te don

la te duré

la vos explicaré




  • En la combinació verb + pronom, el pronom és tònic:

Seu-tè /seuté/, anar-sè'n /anarsén/




  • Ús del pronom jo com a cas oblic

Per jo amb jo contra jo






  • Aparició de lèxic del català occidental, arabismes i anglicismes:

besada granera

capell ver

ca calçons (pantalons)

al·lot gord

boínder (bow windows)

xoc (chalk) guix

pinxa (pilchard) arengada

flor (terra)



13.4.4 Exercici

1. Identifica en quin dialecte dels que hem vist estan escrites aquestes frases:

  1. Jo parle tots els dies per telèfon amb la meua mare.__________________________

  2. Vull que el Jordi vingui aviat. Ha de pintà la porta.__________________________

  3. S'al·lot pensa que és milló comprar-se una moto, però jo pens que és milló un cotxo.________________________________________________________________

  4. Este xiquet va trencar ahir l'espill. Ja n'ha trencat huit en un any._______________

  5. Si la meva mara cantàs, trencaria el mirall­._________________________________

  6. Mos n'anam de casa. No suportam ni sa famili ni s'escola._____________________

13.5 Conceptes de sociolingüística

Si durant tot el quadern hem estat estudiant diferents aspectes propis de la llengua (la fonètica, la morfologia i la sintaxi), hi ha altra disciplina que no s'ocupa d'aquests aspectes interns, sinó d'altres externs al llenguatge: la sociolingüística.

La sociolingüística, per tant, és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Es tracta, en definitiva, de tenir clars els àmbits d’ús d’una llengua, el territori on s’usa, les varietats lingüístiques més usades, la categoria dels seus parlants (social, ideològica, edat, professió, sexe, etc), els temes que es tracten, el context en què es realitzen les comunicacions, les intencions dels qui practiquen la comunicació; en suma, totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés comunicatiu.

13.5.1 La variabilitat de l'ús lingüístic. Els registres

El primer concepte que cal definir per estudiar la variació social d’una llengua és el d’àmbits d’ús. Consisteixen en els diversos marcs socioculturals diferenciats en què una llengua (o varietat lingüística) és usada: familiar, educatiu, mitjans de comunicació... És difícil delimitar-los exhaustivament, però sí que podem exposar una sèrie de coordenades que ens ajudaran a definir-ne la tipologia: les categories d’individus (sexe, edat, ocupació, coneixença prèvia...), el tema, la situació (formal o informal), la intenció...

Lligat als àmbits d'ús o a les situacions comunicatives en què utilitzem una llengua trobem el concepte de registre, que podem definir com la varietat de la llengua que utilitza un parlant en una situació comunicativa concreta, i que dóna compte de la seua capacitat d'adaptació a aquesta situació comunicativa. Podem trobar-nos diverses classificacions del registres. La més usual diferencia entre:



  1. Registre col·loquial

  2. Registre vulgar

  3. Argots

  1. Registre estàndard

  2. Registre cientificotècnis

  3. Registre jurídic i administratiu

  1. Registre literari

  2. Registre periodístic

  3. Registre publicitari

Aquesta classificació té en compte la temàtica de què es parla, la intencionalitat del parlant, el canal de comunicació (oral, escrit) i el nivell o grau de formalitat, és a dir, l'ús més o menys acurat (pel que fa a la correcció gramatical i elaboració) de la llengua. Així, per exemple, el registre col·loquial és molt poc elaborat gramaticalment i les estructures de la llengua són senzilles, el contrari del que fa el registre literari, que és molt elevat. El registre estàndard seria relativament intermedi entre el col·loquial i el literari, tot fent servint, òbviament, la llengua amb absoluta correcció. De fet, totes les llengües normalitzades s'expressen amb dues modalitats, la parlada i l'escrita, que el registre estàndard aproxima recíprocament. Ja hem comentat que el registre estàndard és el que s'utilitza com a model en l'escola, els mitjans de comunicació, etc.

13.5.2 Llengües minoritàries i llengües minoritzades

Si tenim en compte la realitat lingüística del món on vivim, podrem veure que hi ha un grup reduït de llengües (anglés, francés, castellà, portugués, àrab, xinés i rus) que han aconseguit a nivell quantitatiu un ús molt important. Al mateix temps, hi ha altres llengües amb un ús quantitatiu molt més reduït, per la qual cosa han rebut el qualificatiu de llengües minoritàries (occità, èuscar, bretó, sard, català...).

Ara bé, hi ha llengües minoritàries, com el suec o el danés, per exemple, que en el seu territori tenen un estatus ben normal. És a dir, que són llengües oficials en tots els àmbits d’ús dels seus territoris específics. Per això, és necessari fer servir un altre concepte més aclaridor, el de llengua minoritzada que apliquem a situacions en què les llengües, en un determinat context, pateixen un procés de retracció dels seus usos públics i privats que n’amenacen l’existència. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la seua llengua és insuficient per viure en la pròpia comunitat.

El concepte de llengua minoritzada es pot aplicar fins i tot al cas de les llengües majoritàries, en certs llocs. Podem pensar en el cas del francés al Canadà, del castellà a Puerto Rico, o del galaico-portugués a Galícia.

Evidentment, també podem trobar casos de llengües minoritàries, que alhora estan relegades a la condició de minoritzades: el cas del català, de l’èuskar, del bretó, del sard, etc.

13.5.3 Llengües en contacte: bilingüisme, diglòssia. Conflicte lingüístic

Tots sabem que les diferents comunitats lingüístiques no viuen mai completament aïllades, sinó que per unes raons o per altres (a causa dels estudis, de les relacions amb altres comunitats lingüístiques, per imposicions polítiques o culturals, etc.), els sistemes lingüístics de cada comunitat entren en contacte amb el de les altres. Aquest contacte provocarà casos d’interferències a tots els nivells, sobretot quan es tracta de dues comunitats pròximes en què una, amb més mitjans i poder, intenta imposar la seua llengua a l’altra. Deriven d’aquest contacte de llengües una sèrie de situacions que convé aclarir: bilingüisme, diglòssia, conflicte lingüístic, substitució lingüística i normalització.


Bilingüisme

És el cas més simple de pluriligüisme, en què un individu parla dues llengües a un mateix nivell. S’inclouen ací situacions extremadament variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents. Apareixen així conceptes com bilingüisme passiu o actiu, simètric o asimètric, instrumental o integratiu, individual, territorial, social, etc. Cal tenir en compte, però, que sota l'etiqueta de bilingüisme s'amaga moltes vegades una situació social que, de fet, és totalment inestable, ja que quan una de les llengües parlades al si d'una comunitat esdevé supèrflua per a la comunicació, resulta difícil mantenir-ne la seua supervivència a llarg termini.



Diglòssia

El primer que introduí el concepte de diglòssia fou Charles A. Ferguson, l’any 1959. El concepte de Ferguson es referia a situacions en què dues varietats d’un mateix idioma, coexistents, tenen assignades funcions diferents dins de la comunitat parlant. Ara bé, el terme s’ha generalitzat i s’utilitza per explicar la duplicitat de funcions de dues llengües diferents (en contacte i en conflicte), basada en la desigualtat social de condicions. Així, existeix una llengua A que és la que s’utilitza com a vehicle en els àmbits d’ús formals i escrits i en l’àmbit educatiu (de cultura, dels mitjans de comunicació, de l’administració, etc.), i una llengua B, considerada per la majoria de parlants com inferior o baixa i que només s’usa en els nivells familiars o col·loquials. Es tracta, teòricament, d’una situació estable, d’especialització funcional.


Conflicte lingüístic

Al llarg de tota la història del català, el contacte amb altres llengües ha estat una constant i a partir dels segles XVI i XVII s’ha convertit en un veritable conflicte lingüístic. Aquesta és, a diferència de la diglòssia, una situació dinàmica. Sorgeix en el mateix moment en què una llengua (minoritzadora) comença a ocupar els àmbits d’ús o funcions lingüístiques d’una altra pròpia d’un territori (llengua minoritzada). El replegament dels usos de la llengua recessiva porta aquella societat a una disjuntiva: la substitució lingüística o la normalització.

Substitució lingüística: l’extinció de la llengua més dèbil en el conflicte.

Normalització: que la llengua de la comunitat recupere tots els àmbits d’ús. L’èxit de la normalització depén en gran part de factors extralingüístics.

L’única alternativa que hi ha per a no perdre la nostra llengua és la normalització lingüística, que sols es podrà dur a terme mitjantçant accions conscients.



13.5.4 Normalització i normativització

La normativització constitueix l’aspecte exclusivament lingüístic del problema. Implica la fixació (elaborada per filòlegs i tècnics) d’un codi lingüístic concret, raó per la qual també és coneguda sota el nom de codificació lingüística. L’existència d’una norma codificada comunament acceptada, actua com a fre en el procés de fragmentació dialectal que, com sabem, constitueix una de les possibles estratègies encaminades a aconseguir la substitució lingüística.

La normalització abasta la vessant social. Que una llengua esdevinga normal significa que se’n faça ús en tots els àmbits socials i resulte vàlida per a qualsevol funció, tant per aquelles més prestigiades socialment com en els àmbits de relacions quotidianes. Com es pot deduir, la normalització comporta una extensió social de la llengua en qüestió i pressuposa, és clar, el concepte de normativització: sols una llengua fixada normativament pot esdevenir normalitzada.

13.5.5 Exercici

1. Comenteu les afirmacions següents:


  1. Les persones cultes no parlen dialecte.

  2. En una llengua normal, els dialectes són cada dia més divergents entre ells.

  3. El registres depenen dels usos.

  4. L’escola i els mitjans de comunicació de masses són instruments necessaris per al coneixement i la difusió de la varietat estàndard.

  5. Una persona és bilingüe si sap parlar dues llengües.

  6. Per a saber si una llengua és important o no, només cal mirar el nombre de persones que la parlen.

  7. Una llengua normalitzada és aquella que parla molta gent.

  8. Una llengua minoritària sempre és una llengua minoritzada.

  9. Una llengua majoritària sempre acaba sent minoritzada.

  10. Una situació de conflicte lingüístic sempre acaba en una substitució lingüística.

  11. La substitució lingüística pot evitar-se amb un bilingüisme legal.

  12. La substitució lingüística es produeix en una sola generació?

  13. Seria millor si tot el món parlara la mateixa llengua?

  14. Nosaltres formen part d'una societat bilingüe?

  15. L’estàndard és la varietat utilitzada en la creació literària.

  16. El professorat és el responsable del procés de normalització.


13.6 Taula cronològica dels fets històrics i culturals més importants

SEGLE

FETS POLÍTICS

ASPECTES CULTURALS

TESTIMONIS LINGÜÍSTICS

VIII


IX

X

XII



XIII

713-720. Ocupació sarraïna

785 - Els francs conquesten Girona

801- Lluís el Piadós conquesta Barcelona. Carlemany estableix els límits de la Catalunya Vella.
878- Guifré el Pelós, comte de Cerdanya i Urgell, és nomenat comte de Barcelona. Naix el casal de Barcelona, dinastia que no s'extingirà fins al 1410.

986- El comte Borrell II s'independitza dels francs.

1148-49- Ramon Berenguer IV conquestaTortosa, Lleida i Fraga.

Jaume I el Conqueridor (1213-1276)
1228-9. Conquesta de Mallorca

1232-45. Conquesta del Regne de València

1265- Els catalans participen en la conquesta i repoblament de Múrcia
Pere II el Gran

(1276-1285)


1282- Conquesta de Sicília.

Alfons II el Franc

(1285-1291)

1287- Conquesta de Menorca.

Cultura clunianenca: monestir de Vic i Ripoll


Plenitud del romànic. Fundació del monestir de Poblet (1150)

Inici de l'art gòtic (catedrals de Barcelona, Tarragona i València)

842 - Juraments d'Estrasburg, primera manifestació escrita d'una llengua romanç (el francés).

Inici a Catalunya de la literatura trobadoresca
Primera manifestació escrita en català: Fragments d'una traducció del Forum Iudicum.
Finals XII: Homilies d'Organyà, primer text literari en català.

1264- Jaume I ordena que a València tota la documentació s'escriga en vulgar català. La Cancelleria Reial, factor d'unitat idiomàtica


Ramon Lull (1232-1315)
Arnau de Vilanova (1238-1311)
Crònica de Jaume I
Crònica de Desclot


XIV

XV


XVI

Jaume II el Just

(1291-1327)


1303 -4- Inici de l'expedició catalana a Orient, sota el comandament de Roger de Flor.
1323-27.- Conquesta de Sardenya
Alfons III el Benigne

(1327-1336)


Pere III el Cerimoniós

(1336-1387)


1354- Ocupació i poblament de l'Alguer
Joan I el Caçador

(1387-1396)


Martí I l'Humà

(1396-1410)


Interregne

1410-1412


Dinastia dels Trastàmara (Ferran I d'Antequera (1412-1416),

Alfons IV el Magnànim (1416-1458)

Joan II sense Fe (1458-1479)
1479- Unió dinàstica d'Aragó i Castella
Ferran II el Catòlic

(1479-1516)

1492-1503- Pontificat del papa valencià Alexandre VI

1519- Inici del conflicte de les Germanies a València

Dinastia dels Àustria

Carles I (1519-1556)

Felip II (1556-1598)
1545-1563- Concili de Trento

1300- Creació de l'Estudi General de Lleida, que serà el centre universitari de la monarquia.

1350- Fundació de la Universitat de Perpinyà
1378- Inici del Cisma d'Occident

1410- Mor el rei Martí l'Humà sense descendència i s'extingeix la casa dinàstica de Barcelona.


1412- Compromís de Casp, on és elegit rei Ferran d'Antequera, de la dinastia catellana dels Trastàmara.
Època dels grans monuments del gòtic civil català: llotges de València i Palma, Torres de Serrans a València, etc.

1494- Fundació de la Universitat de València

Art renaixentista

Creixement demogràfic a València entre 1563 i 1600




Bernat Metge (1340/6-1413)
Anselm Turmeda (1350-1420)
Sant Vicent Ferrer (1350-1419)
Francesc Eiximenis (1327-1409)
Crònica de Ramon Muntaner (1325)
Crònica de Pere el Cerimoniós

1380- Introducció de l'Humanisme a la Cancelleria Reial

1393- Inici dels Jocs Florals a Barcelona

Jordi de Sant Jordi (s. XIV-1423)


Jaume Roig (1400?-1478)
Joanot Martorell (1413-1468)
Joan Roís de Corella (1433-1497)
Isabel de Villena (1430-1490)
Ausiàs March (1397-1444)

Bernat Fenollar

(1445-1516)
1521- Primera documentació del terme llemosí aplicat al català antic
1551- En el Concili de Trento es prohibeixen les traduccions de la Bíblia en llengua vulgar i es crea un Índex de llibres prohibits.

XVII


XVIII



Felip III (1556-1621)
1609- Expulsió dels moriscos, amb el trasbals subsegüents de tot el sistema econòmic i social.
Felip IV (1621-1665)
1618-48: Guerra dels Trenta Anys: Espanya i Àustria contra França i altres potències europees. El 1635 el Duc d'Olivares introdueix a Catalunya un exèrcit de mercenaris.
1640- Revolta catalana. Corpus de sang (7 de juny)
1659- Pau dels Pirineus: sense l'aprovació de les Corts Catalanes, Felip IV cedeix a França el Rosselló, el Vallespir, el Capcir i la meitat de la Cerdanya.

Carles II (1665-1700)
1693- Segona germania a València.
Dinastia borbònica

Felip V (1700-1746)

1700-1714- Guerra de Successió entre Àustria i França pel tron d'Espanya en morir sense descendència Carles II.


1707- 25 d'abril, batalla d'Almansa. Triomf dels partidaris de Felip V (botiflers) sobre els austracistes (maulets). 29 de juny, decret d'abolició dels Furs de València i annexió del Regne de València al de Castella.
1714- 11 de setembre. Capitulació de Barcelona



Repoblament del País Valencià després de l'expulsió dels moriscos en condicions molt dures i sota el fur d'Aragó.

Bandolerisme al Principat i al País Valencià afavorit per les dures condicions senyorials, la crisi econòmica i el clima de violència política entre bàndols.

Art barroc


1645- Darreres Corts Valencianes

Accentuació del règim senyorial a València


1706- Últimes Corts Catalanes

Fi del règim jurídic propi i de les institucios d'autogovern.

El Consell d'Aragó s'afegeix al Consell de Castella.

Supressió de les Universitats del Principat, que són substituïdes per la de Cervera.

El dret privat propi s'aboleix al Regne de València, però es conserva al Principat.


1568- Es prohibeix que els moriscos utilitzen la seua llengua (l'algaravia) i se'ls obliga a conéixer el romanç

1576- S'inicien les pragmàtiques reials en castellà

1591- Acadèmia de Los Nocturnos a València, on es desenvolupa una notable escola dramàtica en castellà.

1640- Primer llibre en castellà a Mallorca

1700- Al Rosselló s'imposa l'ús del francés en els actes públics
1738- Al Rosselló, el Conseil Souverain prohibeix als eclesiàstics que facen els llibres de registre en català.


XIX


1715-16. Decrets de Nova Planta amb l'abolició de les lleis, constitucions i institucions pròpies de Catalunya i les Illes.
Ferran VI (1746-1759)

Carles III (1759-1788)
1789- Revolució Francesa
1808-14- Guerres napoleòniques
Ferran VII (1808-1833)
Isabel II (1838-1868)
Amadeu I (1869-1873)
I República (1873-74)

Alfons XII (1874-1885)

Alfons XIII (1886-1931)
1891- Fundació al Principat de la Unió Catalanista, que el 1892 elabora les Bases de Manresa, projecte d'autonomia per a Catalunya amb una ideologia conservadora.
1898- Espanya perd les darreres colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Al segle XVIII es registra un extraordinari creixement demogràfic i un desenvolupament de les forces productives, preàmbul de la revolució industrial del XIX.

1822- Abolició del Codi Penal català
1829- Derogació del Codi de Comerç de Catalunya
1833- Divisió provincial
1834- Llibertat d'indústria i supressió definitiva del sistema gremial i dels tribunals catalans.
1837- Desapareix la moneda catalana
1868- Primer sindicat obrer de característiques modernes
1890- Estroncament de l'expansió econòmica per la crisi de la indústria i el comerç internacional.
1898- Final de la col·laboració entre la burgesia catalana i l'Estat


177?- S'imposa el castellà en els llibres de comptabilitat


1768- "Real Cédula para que en todo el Reyno se actue y enseñe en lengua castellana"
1778- Prohibició de predicar en català a la seu de Mallorca
1794- La Convenció Nacional Francesa decreta l'ensenyament generalitzat del francés.
1799- Real Cédula que prohibeix "representar, cantar i bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".

1820- A partir d'aquest any, el procediment criminal davant els tribunals només se segueix en castellà.


1825- Primer intent d'instituir l'ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l'ús del català a les escoles.
1832- Primera versió moderna al català de la Bíblia
1833- es publica l'oda "La Pàtria", d'Aribau.
1837- A València, apareix la revista politicosatírica El Mole, íntegrament en català.
1857- Llei Moyano d'Instrucció Pública: l'única gramàtica que pot ensenyar-se en les escoles és la castellana, de coneixement obligatori.
1859- Restauració dels Jocs Florals a Barcelona.
1862- Llei notarial que obliga a redactar les escriptures en castellà i prohibeix els contractes en català.
1867- Prohibició que les peces teatrals s'escriguen exclusivament "en los dialectos de las provincias de España".
1870- El registre civil comença a fer-se exclusivament en castellà

XX

1901- Creació de la Lliga Regionalista, burgesa i conservadora. Triomf electoral catalanista al Principat.
1914- Constitució de la Mancomunitat de Catalunya
1914-18: i Guerra Mundial
1918- Creació de la Unió Valencianista, semblant a la Lliga.
1923- Colp d'estat del general Primo de Rivera. Instauració de la dictadura (1923-1930).
1925- Supressió de la Mancomunitat
1930- Dimissió de Primo de Rivera
1930- Fundació de l'Agrupació Valencianista Republicana



1890- Inici del Modernisme literari i estètic

1906- Es publica La Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba.
1907- I Assemblea Regionalista Valenciana
1908- Es funda Joventut Valencianista
1909- Exposició regional de València
1920- Fundació de la Societat Castellonenca de Cultura
1929- Exposició Universal a Barcelona
1929- Gran crisi econòmica internacional (la "Gran Depressió").


1877- L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
1878- Aglutinats per Constantí Llombart, un grup de renaixentistes valencians, entre els quals Teodor Llorente, creen Lo Rat Penat.
1881- Llei d'enjudiciament civil: els processos només se segueixen en castellà.
1881- Missatge a la Reina Regent, en què se li demanava l'oficialitat del català.
1882- Es publica la primera gran obra del naturalista Narcís Oller, La papallona.
1896- Es prohibeix parlar en català per telèfon.
1902- Decret del liberal Romanones que obliga a l'ensenyament del catecisme en castellà
1906- Per iniciativa d'Antoni M. Alcover se celebra a Barcelona i el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
1907- Creació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)
1912- Pompeu Fabra publica la seua Gramàtica de la llengua catalana.
1913- Publicació de les Normes Ortogràfiques de l'IEC
1916- La Real Academia Española insta al govern perquè s'ensenye el castellà pertot arreu, mentre que la Lliga demana l'oficialitat del català.
1917- Diccionari ortogràfic de l'IEC.
1918- Gramàtica catalana, de Fabra, sota els auspicis de l'IEC.
1924- Ordre prohibint ensenyar en català. Es prohibeixen els Jocs Florals.

XX

XXI



II República Espanyola (1931-1939)
1932- Aprovació de l'Estatut de Catalunya
1936- 18 de juliol. Colp d'estat contra la República i inici de la guerra civil.

Dictadura del general Franco (1939-1975)

1939-45: II Guerra Mundial


1945- L'ONU condemna el règim de Franco
1953- Els acords amb els Estats Units i el Vaticà desbloquegen l'aïllament del règim franquista.
1956- L'oposició antifranquista a l'interior comença a agrupar-se i a incidir sobre àmplies capes socials.
1973- Assassinat de Carrero Blanco, cap de govern, per ETA.

Joan Carles I

(1975)


1977- Primeres eleccions democràtiques
1978- S'aprova la Constitució
1979- Estatut d'Autonomia de Catalunya
1982- Estatut d'Autonomia del País Valencià.
1983- Estatut d'Autonomia de les Illes Balears

1939- Inici de la més dura repressió política contra el català


1940- Circular per la qual es prohibeix l'ús públic del català
1945- La Nueva ley de Educación Primaria només permet el castellà a l'escola

1976-77- Celebració del Congrés de Cultura Catalana


1983- Lleis de Normalització Lingüística de Catalunya i del País Valencià
1986- Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears

2001- Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua



1932- Publicació del Diccionar General de la Llengua Catalana, de P. Fabra.
1932- La majoria de les institucions culturals i dels intel·lectuals valencians accepten els criteris gramaticals de Fabra i signen les Normes de Castelló.
1932- Apareix el primer volum del Diccionari català-valencià-balear

1948-62: Es publiquen els vuit darrers volums del Diccionari català-valencià-balear.


1950- M. Sanchis Guarner publica la seua Gramàtica valenciana.
1959- Comença a publicar-se la revista Serra d'Or
1960- M. Sanchis Guarner publica revisada i augmentada La llengua dels valencians.
1962- Joan Fuster publica Nosaltres els valencians
1969- R. Ninyoles publica Conflicte lingüístic valencià
1969- Comença a publicar-se la Gran Enciclopèdia Catalana
1976- Apareix el diari Avui
1979-1982- Campanyes de desestabilització lingüística al País Valencià.
1983- Comença a emetre TV3, Televisió de Catalunya
1984- Aparició del setmanari El Temps
1986- II Congrés Internacional de la Llengua Catalana
1987- Les emissions de TV3 arriben al País Valencià i les Illes Balears
1989- Comença a emetre Televisió Valenciana

Unitat 14. Consells de redacció

Quan ens decidim a escriure un text hem de ser plenament conscients de quin és el nostre objectiu bàsic: aconseguir que la comunicació escrita siga el més eficaç possible. Per a això, hem d’entendre que l’escriptura implica un procés. Podem considerar que les etapes que s’han de seguir per a aconseguir un text ben escrit són les següents:


1. Planificació

2. Redacció

3. Revisió

14.1 Planificació

Planificar és reflexionar. És establir els objectius que volem aconseguir amb el text i dur a terme una estratègia determinada per a recollir, seleccionar i ordenar la informació que volem transmetre.


Cal saber primer, però, quines són les característiques que defineixen un text ben escrit i quins són els aspectes que les determinen.

ADEQUACIÓ


  • Registre i dialecte

  • Propòsit comunicatiu

  • Tractament personal


COHERÈNCIA


  • Quantitat d’informació

  • Qualitat de la informació

  • Presentació de la informació


COHESIÓ


  • Anàfora

  • Sinònims

  • Puntuació

  • Connectors



CORRECCIÓ


  • Ortografia

  • Morfologia

  • Sintaxi

  • Lèxic





adequació

L’adequació és la propietat d’un text que determina quines característiques quant a la varietat dialectal i el registre hem d’usar. És important que, abans d’escriure penseu quin tipus de text necessiteu segons la situació comunicativa.



coherència

Un text és coherent quan està ben estructurat, amb una ordenació lògica de les idees en els diferents paràgrafs. No ha de tenir defecte ni excés d’informació, repeticions o buits, i ha de contenir totes les dades rellevants i imprescindibles.



cohesió

Un text està cohesionat quan s’hi utilitzen bé les conjuncions, els pronoms i totes les altres partícules de connexió. Està ben puntuat i en l’interior de les frases les paraules segueixen un ordre lògic.


CORRECCIÓ

Conéixer bé la normativa lingüística, les qüestions purament mecàniques de la gramàtica, ens permetrà concentrar-nos en el contingut dels textos. Tot i això, cal revisar els escrits abans de considerar-los definitius. Actualment els programes informàtics incorporen correctors que ens són de gran ajuda.


variació

Finalment, hi ha una sèrie de qüestions a tenir en compte en la valoració global d’un text. Es tracta del risc que la persona assumeix a l’hora d’escriure’l. En aquest punt hem de tenir en compte coses com la variació, la riquesa i la precisió lèxiques, els recursos sintàctics en general, l’expressivitat, etc.


El següent pas en la planificació és l’anàlisi de la situació comunicativa, és a dir, respondre les preguntes següents:


  • A qui volem escriure? (adequació)

La resposta condiciona factors com el grau de formalitat, les fórmules de tractament, el gènere, la varietat dialectal, etc.




  • Sobre què volem escriure? (adequació i coherència)

El tema sol comportar una terminologia distintiva per a cada tipus de text




  • Per què volem escriure? (coherència)

Conéixer el propòsit de la comunicació és bàsic a l'hora d'escriure. Segons l'objectiu que vulguem aconseguir, el tipus de text que podem escriure sol presentar elements formals característics.




  • Com ho volem escriure? (coherència i cohesió)

Un missatge ens pot arribar en diverses formes de comunicació escrita (rètol, carta, targeta postal, telegrama, article de diari, etc.) i això condiciona diversos factors del text final, com l'extensió o l'estructura, entre d’altres.




A qui volem escriure?


  • Grau de formalitat

  • Fórmules de tractament

  • Gènere




Sobre què volem escriure?

  • Tema

  • Tria lèxica



Per què volem escriure?


  • Propòsit



Com ho volem escriure?

  • Tipus de text: carta, article d’opinió, etc.

  • Estructura

  • Extensió



Una vegada que hem fet açò, hem d’aprendre les tècniques de recollida de la informació. Entre d’altres:




  1. Pluja d’idees: anoteu tot el que se us vinga al cap sobre un tema determinat, sense preocupar-vos per la forma.




  1. Feu-vos preguntes sobre el tema: Qui? Què? Quan? Com? Per què? On?




  1. Feu-vos altres preguntes rellevants i anoteu les respostes:




    • Què sabeu del tema?

    • Com el podríeu definir?

    • A què s’assembla?

    • Amb quins altres temes o assumptes el podeu relacionar?

    • Quines opinions teniu a favor o en contra?




  1. Esbosseu l’organització del text: feu un esquema amb divisions que es correspondran a les distintes unitats del text final.

Una vegada que ja disposem de la informació que volem incloure en el text, cal seleccionar-la; és a dir, cal establir quines idees no podem relacionar de cap manera amb les altres i quines tenen lligams obvis. Es tracta, per tant, de rebutjar aquella informació que no ens interessa, i quedar-nos sols amb aquella que és adequada depenent del tipus de receptor, del tema, de la finalitat, del tipus de text i del canal.


La selecció de la informació ens ajuda moltes vegades a ordenar la informació; endreçar-la segons els criteris que demane el text (criteris cronològics, causals, espacials, d'ordre d'importància de la informació, etc.).
Hi ha dos procediments bàsics per a ordenar la informació: l'agrupació (grups i mapa conceptual) i la jerarquització (l’esquema).


14.1.1 Exercici


  1. Completeu els apartats que us proposem sobre complexos dels joves ordenant les idees següents:




    • El físic produeix complexos

    • Exposa la teua opinió

    • No tens el pes ideal

    • Moltes coses de tu no t’agraden

    • No t’atreveixes a opinar en contra d’algú

    • La timidesa acomplexa

    • La causa és l’adolescència

    • Deixa passar el temps, desapareixeran

    • Estigues satisfet amb el teu cos




  1. Causes dels complexos

    • El físic produeix complexos








  1. Exemples de complexos

    • No tens el pes ideal








  1. Recomanacions per superar els complexos

    • Exposa la teua opinió





14.2 Redacció

A l’hora de redactar un text, hem de tenir en compte les eines principals de què disposem per estructurar la informació i donar cohesió i unitat al text: els paràgrafs, que distribueixen les idees al llarg de l’escrit; la puntuació, sense la qual el text seria il·legible, els connectors, que interrelacionen frases i paràgrafs; i les frases.


14.2.1 El paràgraf

Els paràgrafs fan la mateixa funció en el text que les columnes d’una casa: constitueixen l’estructura de la construcció del text. Són un conjunt de frases relacionades que desenvolupen un únic tema, subtema o aspecte particular diferenciat de la resta de l’escrit.
Una vegada que hem confeccionat l’esquema, n’hem de desenvolupar tots els punts per a crear el text. Cada idea o cada bloc d’idees de l’esquema ha de ser utilitzat per a un paràgraf. Definim el paràgraf com el fragment de text que hi ha entre dos punts i a part. També es coneix com la seqüència que es troba entre la frase i el text. Imaginem que el text ha d’estar format per tants paràgrafs com idees hem inclòs en l’esquema.

L’element més important és la primera frase, que ocupa la posició més rellevant: és el primer que es llig i, per tant, ha d’introduir el tema o la idea central. Així mateix, la darrera frase pot tancar la unitat amb algun comentari global o una recapitulació que recupere alguna dada rellevant.


A continuació us presentem cinc de les errades més corrents que se solen trobar en els escrits pel que fa a la composició de paràgrafs:
- Desequilibris. Barreja anàrquica de paràgrafs llargs i curts sense raó aparent. No hi ha cap ordre estructurat: l’autor/a els ha marcats de forma atzarosa.
- Repeticions i desordres. Es trenca la unitat significativa per causes diverses: idees que haurien d’anar juntes apareixen en paràgrafs diferents, es repeteix la mateixa idea en dos o més paràgrafs, etc.
- Paràgrafs-frase. L’escrit no té punts i seguit; cada paràgraf consta d’una sola frase, més o menys llarga. El significat es descompon en una llista inconnexa d’idees. El lector ha de fer l’esforç de relacionar-les i construir unitats superiors.
- Paràgrafs-totxo. Paràgrafs excessivament llargs que ocupen gairebé tota una pàgina. El lector ha de capbussar-s’hi per separar-ne totes les parts.
- Paràgrafs amagats. L’escrit està ben ordenat en un nivell profund, però resulta poc evident al lector, que ha de fixar-s’hi molt per descobrir-ne l’estructura.

14.2.2 La puntuació

La funció principal de la puntuació consisteix a subdividir el text de manera que en facilite la comprensió i la interpretació. Depén en gran manera de l’entonació i de la sintaxi, però també del gust personal. L’ús adequat dels signes de puntuació és propi de textos ben cohesionats.




  • El punt




    • El punt i seguit marca l’acabament d’una oració, que no està enllaçada sintàcticament a cap altra i que expressa un pensament complet; la paraula que el segueix porta la inicial en majúscula.

    • El punt i apart marca el final d’un paràgraf i indica que la relació entre les dues oracions és més llunyana.

    • No s’ha de posar punt al final dels títols o subtítols separats dels textos.




  • La coma


Usos més freqüents de la coma per a separar elements:


  • Després del nom de la població, en les datacions.

  • Separa els elements de les adreces.

  • Després de les fórmules de salutació i acomiadament de les cartes i d’altres escrits.

  • Separa els elements de les enumeracions i també les successions de fets (llevat dels dos últims si van enllaçats amb una conjunció i no hi ha ambigüitat).

  • Reemplaça verbs sobreentesos, sobretot en titulars de notícies.


Ús de la coma per a introduir elements:


  • Davant i darrere d’explicacions en l’interior de l’oració principal.

  • Darrere d’interjeccions i vocatius col·locats en l’inici de la frase.

  • Davant de les conjuncions adversatives però i sinó generalment.

  • Delimitant complements d’una certa llargada que encapçalen una oració o hi van intercalats.

  • Delimitant frases extenses coordinades que expressen idees completes.




  • És incorrecte posar coma entre el verb i els seus complements o entre el subjecte i el verb. Ara bé, podem posar-ne si el subjecte o el complement són llargs o complexos.

  • És inadequat posar coma entre els dos últims elements d’una sèrie si van units amb i, o o ni. Però la hi podem posar si els elements units són llargs o complexos.




  • El punt i coma




  • Separa expressions que inclouen elements separats ja amb comes: Es van repartir el premi així: a Joan, 6 milions; a Pere, 4; a Marc 10, i a Pau 12.

  • Sol usar-se si hi ha relació estreta entre dues frases; i la segona és una observació o comentari a la primera: El comité comarcal va acordar l’elecció directa del president; si es fa així, s’haurà acomplit el manament del comité.




  • Els dos punts

Podem usar dos punts:




  • Davant de les enumeracions encara que no són sempre necessaris.

  • Darrere d’expressions com per exemple, on és intercanviable per una coma.

  • Davant d’un fragment que introdueix una explicació, un aclariment, una conseqüència.

Cal usar dos punts:




  • Davant de les paraules d’altres persones.

  • Darrere de paraules com expose, demane, sol·licite en documents administratius.

  • Darrere de les expressions que encapçalen cartes, on es poden intercanviar per comes.



14.2.3 Exercicis


1. Completeu el text amb els signes de puntuació convenients. Escriviu les majúscules.

L’art per l’art

La vitalitat de l’art i de la cultura en general és__ des del meu punt de vista__ inversament proporcional a la institucionalització que pateixen__ en aquest sentit__ per tant__ són moments difícils per a l’art__ i és que amb la massificació de la nostra societat__ durant aquest segle XX__ l’art també s’ha fet de masses__ contravenint així l’esperit originari de tot art__ que és la interpretació personal de la realitat__ dic això perquè crec que és del tot imprescindible de retornar a l’art amateur__ a l’art per l’art__ lluny dels circuits comercials i fins i tot del cenacles intel·lectuals que fagociten la producció amb un interés quasi sempre crematístic__ la professionalització no és__ al meu entendre__ una bona notícia per a l’art perquè interfereix decisivament en el resultat final del procés creatiu__ qui paga mana i qui cobra fa allò que li diuen o allò que podrà rendibilitzar millor__ això vol dir que els artistes no s’hi puguen guanyar la vida? En absolut__ però em sembla que el matís queda clar__ escultura experimental__ sí__ monumentalitat__ no__ teatre al carrer__ sí__ centres dramàtics__ no... Art__ sí__ negoci__ no__

M.C. EL TEMPS
2. Completeu el text amb els signes de puntuació convenients.

Tòpics__ típics__ prejudicis

Ens movem habitualment a base de tòpics__ conceptes que d’alguna manera existeixen __ que s’han anat transmetent i que fem servir sense detenir-nos a reflexionar-hi__ si fem l’esforç d’analitzar una mica què diem i què pensem__ en trobarem de tota mena i en totes les àrees de coneixement__ en política__ medicina__ arts i en la vida general (...)

EL TEMPS, 2-X-95
14.2.4 Connectors

Els connectors són elements lingüístics que uneixen les diferents parts d’un escrit. Poden ser conjuncions, preposicions, adverbis o locucions. Funcionen com a senyals visuals per al lector, ja que marquen explícitament les interrelacions entre els paràgrafs i les frases.


Els connectors que relacionen idees dins l’oració són les conjuncions i poden marcar:


  • Causa: perquè (+ indicatiu), ja que, vist que, com que, a causa de, gràcies a, per culpa de...

  • Conseqüència: en conseqüència, per tant, de manera que, per això...

  • Condició: a condició de, només que, en cas de...

  • Finalitat: perquè (+ subjuntiu), per tal de, a fi de...

  • Oposició: en canvi, ara bé, amb tot, no obstant, en contra, al contrari, tanmateix...

  • Objecció: encara que, malgrat que, per bé que, tot i que, mal que...

Els connectors que relacionen paràgrafs o oracions completes es diuen també organitzadors textuals. S’usen per:




  • Introduir el tema: l’objectiu principal de, aquest escrit tracta de, ens proposem exposar...

  • Encetar un tema nou: respecte a, quant a, en relació a, pel que fa a...

  • Marcar ordre: 1r, en primer lloc, primerament, per començar, 2n, en segon lloc...

  • Distingir: d’una banda, de l’altra, per un costat, per una altra part, al contrari...

  • Continuar sobre el mateix punt: a més a més, després, tot seguit, així mateix, a més, així doncs...

  • Posar èmfasi: és a dir, cal insistir, o siga, en altres paraules, el més important...

  • Donar detalls: per exemple, en particular, en el cas de, com és ara...

  • Resumir: en resum, breument, resumint, en poques paraules, en conjunt...

  • Acabar: en conclusió, per acabar, així doncs, per concloure, finalment...

  • Indicar temps: abans, al mateix temps, després, simultàniament, més tard, anteriorment, més endavant, a continuació...

  • Indicar espai: a dalt i a baix, a la dreta/esquerra, al centre/costat...

14.2.5 Frases

Tots els manuals de redacció hi estan d’acord: les frases llargues costen més de llegir que les curtes. És per això que tots recomanen brevetat. A continuació us donem alguns suggeriments per tal d’evitar les frases massa llargues i poc entenedores:




  • Limitar els incisos. Els incisos tallen el discurs natural de la frase. Per això convé fer-ne un ús moderat. No han de tenir més de 15 mots, ja que aquesta és la capacitat mitjana de la memòria a curt termini. Si no podem prescindir d’un incís llarg, convé refrescar la memòria lectora repetint l’últim mot que havíem escrit abans de l’incís.




  • Esporgar el que siga irrellevant. Sovint algunes subordinades i alguns complements del nom són crosses o clixés de poc o cap significat. La frase guanya claredat si ens quedem només amb les paraules clau.




  • Ajuntar els mots relacionats. L’incís s’ha d’inserir en el lloc que cause menys molèsties. Els mots que cal vigilar de no separar sense motius justificats són les combinacions de subjecte i verb i verb i complements.




  • Ordre racional. L’estructura més bàsica i comprensible és la de subjecte, verb i complements. Però tots els extrems són dolents. Un escrit en què totes les oracions respecten escrupolosament aquest ordre bàsic seria avorridíssim. El que sembla més lògic és que la informació important del text, ocupe sempre un lloc preeminent. Les oracions subordinades van millor al final, ordenades de més curtes a més llargues.




  • Selecció sintàctica. Les informacions resulten més concretes si hi explicitem els actors reals dels fets. Si coincideixen amb el subjecte i l’objecte gramatical, la frase guanya transparència. En canvi, si la prosa amaga els protagonistes en construccions impersonals o passives, la prosa té menys força.




  • Equilibri entre noms i verbs. El llenguatge periodístic i administratiu moderns palesa una tendència creixent cap a l’estil nominal. D’aquesta manera la prosa guanya impersonalitat i objectivitat, però també agafa un regust abstracte i perd claredat.




  • Evitar les negacions. Les frases negatives són difícils d’entendre, perquè requereixen més atenció i temps que les afirmatives. Molt sovint podem substituir-les per formulacions positives.




  • Buscar un estil actiu. La passiva morfològica, que funcionava tan bé en llatí i que s’usa moltíssim en anglés o en alemany, no ha quallat mai en les llengües romàniques. El català oral la fa servir molt rarament, i per escrit, la prosa es carrega de mots i és molt lenta i feixuga.




  • Utilització de mots comuns. Són més adequats en les explicacions i en les informacions. Convé evitar, per tant, paraules cultes, massa tècniques o arcaiques que en dificulten la lectura.



14.2.6 Errors més habituals d'adequació, de coherència, de cohesió, d'estil i de disposició del text

ADEQUACIÓ






1. Registre mal utilitzat

2. Barreja de registres

3. Confusió jo/tu en l'emissor

4. Confusió tu/vosté en el receptor

5. Confusió entre informar/opinar, etc.

6. Marques d'oralitat en el text




COHERÈNCIA






1. Idees desordenades

2. Molta o poca informació

3. Repeticions excessives

4. Contradiccions

5. Digressions

COHESIÓ





1. Concordança gramatical errònia

2. Connectors mal usats

3. Usar sempre un mateix connector

4. Absència de connectors metatextuals

(en primer lloc, en segon lloc, per últim)

5. Puntuació inadequada

6. Ús erroni de cursives, cometes, etc.


ESTIL





1. Pobresa d'idees

2. Ús i abús de tòpics

3. Introduccions anodines

4. Conclusions sobtades



DISPOSICIÓ DEL TEXT






1. Textos atapeïts, sense marges

2. Alternar paràgrafs sagnats i no sagnats

3. No respectar les convencions formals



14.2.6.1 Exercicis
1. Indiqueu quin dels dos textos és el més adequat en la situació comunicativa següent: avui teniu molta feina i heu de deixar una nota al vostre company de pis per advertir-li que no us espere a l'hora de sopar.
a) Benvolgut amic: m'adrece a vós per comunicar-vos que avui em serà impossible venir a sopar a causa de la quantitat de faena que tinc acumulada al despatx. Us pregue que em disculpeu. Cordialment,...
b) Joan, aquesta nit arribaré tard. No m'esperes a sopar. Fins demà.
1.2 Marqueu els errors d'adequació més greus del text següent i redacteu-ne un altre. El format del text ha de ser una carta adreçada al rector de la universitat.
Hola, em diuen Albert i sóc estudiant de tercer d'enginyeria. T'escric per dir-te que no estic d'acord amb l'augment de les taxes de matrícula. Tots els anys el mateix. És una vergonya, i crec que hauries de fer alguna cosa, collons! No sé si açò és competència de vosté, però en tot cas hauries de solucionar-ho, ja que per això li paguen. Bé, no m'enrotlle més. Espere la teua resposta. Albert.
2. Reescriviu el text següent per tal que siga coherent.

No estic d'acord amb la legalització de les drogues, ja que les persones que patixen alguna malaltia no han de prendre-les, perquè no es curaran, sinó prendre medecines. I les persones que estan sanes de vegades es fan malaltes perquè prenen drogues, encara que aquestes moltes vegades les blanes ajuden la gent a curar-se o a alleujar el dolor.


3. Corregiu els elements tipogràfics que calga (cursives, cometes, etc.) del text següent.
En primer lloc, parlarem de l'efecte que l'emissió de gasos contaminants està tenint sobre l'augment de les temperatures, ja que aquests dos processos estan íntimament relacionats, segons els últims informes que s'han publicat en la revista "Investigació i Ciència". En segon lloc tractarem és l'estudi del desglaç dels casquets polars, seguint així el llibre del Dr. Thomas Parker, "Biomassa dels pols en els darrers trenta anys". Per últim, farem un breu comentari a la bibliografia publicada recentment sobre el canvi climàtic.

4. Assenyaleu els errors d'estil que conté el text següent.
La novel·la Amors de tardor que acabe de llegir és un llibre molt interessant i molt bonic, ja que tracta de l'amor entre una xica jove i un vell de vuitanta anys molt ric. L'acció passa en un balneari de Florència (Itàlia), i fa unes descripcions meravelloses dels jardins i de la psicologia dels personatges. A mi la novel·la m'ha agradat molt, sobretot quan parla de Teresa, la xica.

14.3 Revisió

La revisió és un dels procediments més importants en el procés d'escriptura, moltes vegades la qualitat del resultat depén d'aquest últim pas. Revisar és avaluar el que hem escrit, decidir si s'adiu amb les nostres expectatives i, si convé, modificar el que calga per tal de millorar el text.


14.3.1 Revisió de continguts

Adequació: Comproveu si el text compleix els vostres objectius, si la varietat lingüística triada és la més adequada, fiqueu-vos en la pell del lector i assegureu-vos que entendrà tot el que hi ha en el text, mireu que el grau de formalitat de l'escrit s'adiga amb el tipus de relació que teniu amb el receptor i comproveu que no heu barrejat sense coherència registres diferents dins d'un mateix text.
Informació: Mireu si heu acabat dient tot el que en un principi volíeu dir, suprimiu la repetició innecessària, comproveu si heu sabut combinar amb encert l'explicació amb l'exemplificació. Si heu fet alguna citació textual, assegureu-vos que queda clara la font d'on l'heu treta.
Ordre i cohesió: Pregunteu-vos si l'estructura general és prou clara, mireu si l'ordre que heu seguit és el més convenient. Comproveu que heu donat a tots els paràgrafs del text una mateixa forma (amb sagnat o sense). Llegiu independentment cada paràgraf i pregunteu-vos si està ben format. Assegureu-vos que totes les idees secundàries estan clarament lligades amb les idees principals de les quals depenen. Pregunteu-vos si heu triat els connectors més adequats. Comproveu si heu utilitzat correctament els signes de puntuació.
Claredat i precisió: Assegureu-vos que totes les expressions s'adeqüen a la situació comunicativa. Substituïu les perífrasis innecessàries. Elimineu les repeticions injustificables. Comproveu que no heu escrit cap expressió que puga representar una discriminació per raons de sexe, raça, costums, etc.
14.3.2 Revisió gramatical

És ara, una vegada que ja hem redactat l'escrit i n'hem revisat el contingut, que cal analitzar-lo des del punt de vista gramatical. Hi hem de tenir en compte tots els aspectes gramaticals: accentuació, apostrofació, concordança, indefinits, pronoms relatius, pronoms febles, preposicions, verbs, conjuncions, etc.
14.3.3 Recomanacions per a la revisió

  • No tingueu mandra a l'hora de revisar, res és intocable. No us limiteu a revisar la forma (lèxic, ortografia, majúscules, etc.): reviseu a fons el contingut (adequació, idees, estructura i estil).




  • Considereu la revisió com un pas important en el procés d’escriptura; no com un complement optatiu a la redacció.




  • Reviseu els aspectes de l’escrit per separat: el propòsit, les informacions, l’estructura, les frases, l’ortografia, etc.




  • Eviteu frases massa llargues, amb sintaxi complicada, amb abús d’incisos, etc. Redacteu frases més curtes, amb l’ordre normal, afirmatives, actives, personals, etc.




  • Intenteu millorar l’escrit emprant mots d’ús comú, curts, concrets, amb significat específic, etc.; en comptes de paraules cultes, llargues, abstractes, buides de significat, etc.

Unitat 15. Consells per a la intervenció oral

Un dels objectius generals d’aquest curs és que l’alumnat siga capaç d’adquirir un grau avançat de compentència a l’hora de produir textos, tant orals com escrits. Pel que fa a la producció de textos orals, en aquesta unitat podreu trobar una descripció del funcionament de la prova oral, com també una sèrie de consells per poder-la superar.


15.1 Lectura
La primera part de la prova oral consisteix en la lectura d’un text en veu alta. L’examinador haurà lliurat prèviament a l’examinand aquest text perquè s’hi familiaritze i siga capaç de llegir-lo amb la fluïdesa i la correcció adequades al nivell.
A continuació us oferim una sèrie de remarques per a la lectura correcta de l’alfabet valencià, perquè us siga més fàcil recordar els errors més habituals i d’aquesta manera pugueu evitar-los i fer una lectura perfecta.
15.1.1 Lletres
Lletra c (ce): es llig com la s castellana davant de e i i. Ex: ceba, decisió, incident

Lletra g (ge): es llig com la g del francés o de l’anglés davant de e i i. Ex: general, gimnàs, gener

Lletra j (jota): es llig com la j del francés o de l’anglés davant a, o, u. Ex: jaqueta, joc, jutge

Lletra x (ics):
1. Es llig com la ch castellana en posició inicial de paraula i després de consonant.

Ex: xic, panxa.


2. La x inicial d'alguns topònims és fa fricativa, com la sh de l’anglés (sherry, ship); El mateix ocorre amb els antropònims.

Ex: Xàbia, Xàtiva, Xixona Xavier, Xenofont, Xerxes, Ximena


3. Pot tenir el valor de /ks/ en els següents casos:

3.1. Sempre que va en posició intervocàlica: fixar, lèxic, taxi.

Excepcions: pixar, enguixar (valor fonètic de fricativa)
3.2. En final absolut de mot, darrere de vocal: complex, fix, ortodox.

Excepcions: guix, haixix, ix, en què es pronuncia fricativa


3.3. També es pronuncia /ks/ en uns pocs mots d'origen culte, en què la x està en final absolut precedida de n:

Exemples: esfinx, larinx, linx.


4. La x té una realització sonora, com a /gz/, quan es presenta en mots començats amb ex- seguida de vocal, h o consonant sonora:

Exemples: exacte, èxode, examen, exhibir, exdiputat


5. Cal parar atenció a no traslladar les referències gràfiques castellanes a paraules com esplaiar-se, esplanada, espoliar, estendre, estrany o estranger, i, doncs, evitar de fer-ne una lectura incorrecta amb */ks/

15.1.2 Dígrafs
Recordeu que els dígrafs són el conjunt de dues lletres que representen un únic so.


  1. ny: es llig com la ñ castellana o la gn francesa.

Ex: Espanya, any

  1. ch: només el trobarem a final de mot en alguns antropònims. Cal llegir-lo amb el so /k/.

Ex: Domènech, Coderch

  1. gü, qü: la dièresi indica que la u del dígraf s'ha de llegir.

Ex: qüestió, lingüística

  1. l·l: la realització de la ela geminada és equivalent al contacte d'una /l/ en posició de final absolut amb una altra a començament de mot : el local.

Ex: novel·la

  1. tz: equival al so [dz] o com una essa sonora.

Ex: organitzar, setze

  1. tx: equival al so ch del castellà.

Ex: fletxa, dutxa
15.1.3 Aplecs consonàntics


  1. La p de l'aplec mp és sempre muda.

Exemples: assumpte, comptar, prompte

  1. Els aplecs -tl-, -tll-,-tm- i -tn- no s'han de llegir literalment, reproduint-ne fidelment la grafia. La t que precedeix aquestes consonants s'assimila a la consonant posterior, produint un efecte geminador. De manera que aquests grups s'han de llegir /ll/, //, /mm/ i /nn/, respectivament.

Exemples: ratlla /rráa/ , setmana /semmána/.



En alguns cultismes, però, no se sol produir aquesta assimilació consonàntica, de manera que cadascula de les consonants manté el seu propi valor fònic.
Exemples: Atlàntic, atles, atleta, ritme, ètnia, etnografia.
15.1.4 Divergències de tonicitat
En els presents dels verbs de la primera conjugació que acaben en consonant + -iar (ex: estudiar, canviar, apreciar, etc.), la tonicitat recau sobre la i.
Exemples: jo estudie, ell aprecia, tu canvies.11

15.2 Intervenció oral
Una vegada acabada la lectura l’examinand ha de donar la seua opinió sobre el text que acaba de llegir per a comprovar si l’ha entés i si és capaç d’expressar idees completes sobre el tema en qüestió.
La intervenció oral s’ha d’adequar a la situació comunicativa, i mostrar la fluïdesa i la correcció que exigeix el nivell.
15.2.1 Adequació
Una resposta és adequada quan compleix el propòsit comunicatiu, és a dir, quan el contingut del missatge correspon a la pregunta i el to i la formulació s’adiuen amb el context.
Els principals errors d’adequació són:


  1. el discurs massa breu.

  2. la resposta no s’adequa a la pregunta.

  3. el missatge és inintel·ligible, desordenat.

  4. no s’utilitza el registre adequat, per exemple: abús del registre col·loquial.

  5. es barregen diversos dialectes. Per exemple, utilització de la flexió verbal del català oriental amb formes genuïnes del català occidental.

  6. repetició d’idees.


15.2.2 Fluïdesa
Es considera que una resposta és fluïda quan l’examinand s’expressa sense limitacions, la intervenció té un ordre lògic i els recursos de la llengua que utilitza són variats i adequats. La intenció i el contingut del text han de ser clars.
Quant a la fluïdesa, els principlas errors que podem observar són els següents:


  1. la intenció i el contingut del discurs són bastants clars, però les intervencions són curtes o desordenades.

  2. no es completen algunes de les idees iniciades.

  3. les intervencions són molt curtes.

  4. es respon, bàsicament, amb monosíl·labs.

15.2.3 Correcció
La part de correcció té en compte diversos paràmetres. Els més importants són el lèxic, la morfosintaxi i la fonètica.
Les principals errades són:


    1. Quant a la fonètica:




      • No fer cap distinció entre vocals obertes i tancades.




      • No pronunciar de la /z/ (s sonora).




      • Pronunciar totes les s de forma sonora, fins i tots les sordes /s/.




      • Pronunciar els fonemes amb fonètica castellana, per exemple: la j, la c davant de e i i...




      • Pronunciar emfàticament les consonants mudes, com per exemple la p de l’aplec consonàntic mp.




      • Ponunciar les vocals elidides, per exemple *el home en compte de l’home.



    1. Quant a la morfosintaxi:




      • Canviar la conjugació d’un verb. Per exemple: fer una forma de la 3a conjugació quan el verb és de la 2a: *he recibit per he rebut; *tu percibeixes per tu perceps.




      • Utilitzar la perífrasi d’obligació castellana tenir que, per exemple:

*no tens que pensar per no has de pensar

*no tenies que dir-m’ho per no havies de dir-m’ho


      • Fer la 2a persona del singular acabada en –as i la 3a del plural en –an. Per exemple:

*tu jugas per tu jugues

*ells jugan per ells juguen




  • Cometre errades generals de flexió verbal, com per exemple:

*jo sap per jo sé

*que jo esté per que jo estiga

*jo viu per jo veig

*ells ten per ells tenen


  • Canviar el gènere de les paraules, com per exemple:

*visc a les afores per visc als afores

*he fet un anàlisi per he fet una anàlisi

*tinc una dubte per tinc un dubte

*fa bon olor per fa bona olor



*m’he trencat un dent per m’he trencat una dent

*no he vist la senyal per no he vist el senyal

*home de bones costums per home de bons costums




  • Emprar incorrectament els pronoms o no posar-ne quan calga, com per exemple:

*tot això vull comprar-lo per tot això vull comprar-ho

*s’ho dic per li ho dic

*mos han donat per ens han donat

*lis he comprat per els he comprat

*volem anar-se’n per volem anar-nos-en

*jo em vaig per jo me’n vaig

*de dies lliures, no tinc per de dies lliures, no en tinc

*no aniré a la reunio, tu aniràs per no aniré a la reunió, tu hi aniràs


  • Fer el plural dels substantius femenins en –as, com per exemple:

*las donas per les dones

*las cosas per les coses

*las rosas per les roses


  • No fer bé la concordança, com per exemple:

article femení nom masculí

*les dies per els dies

*les comptes per els comptes
plural del verb impersonal haver-hi

*hi han moltes persones per hi ha moltes persones



*hi havien molts hòmens per hi havia molts hòmens


  1. Quant al lèxic:




    • Utilitzar barbarismes, com per exemple:

*puesto per lloc

*donar-se compte per adonar-se

*pues per doncs

*entonces per aleshores, llavors

*el ressibo per el rebut

*bueno per bo

*per supost per per descomptat, i tant!

*grifo per aixeta

*lograr per aconseguir

1 Tret dels mots compostos que són el resultat de la unió de dos o més elements. Una paraula composta tindrà per regla general les mateixes síl·labes o vocals tòniques en els seus components. Així, hi haurà compostos amb dos accents tònics (el primer, secundari; el segon, principal): rodamón, autopista, altaveu...

2Recordeu que el català oriental pronuncia i, per tant, accentua les ee obertes d’algunes paraules agudes: la tercera persona dels verbs de la 2a conjugació acabats en -NDRE (excepte els acabats en -TENDRE i el verb encendre). Per exemple: depèn, però entén; els participis acabats en -ès: ofès, permès, omès, etc; els mots següents: vostè, vuitè, interès, xerès, espès, cafè, comitè, alè, francès, anglès, etc.; unes altres paraules que podem accentuar obertes o tancades segons la varietat dialectal són aquestes: conéixer, véncer, i els imperfets d’indicatiu: déiem, quéiem, etc.

3 Trobareu una explicació més detallada en la unitat 9, 9.3 Els pronoms relatius (p.138) i 9.4 Pronoms interrogatius i exclamatius (p.143).

4 En català oriental la G i la J es fan fricatives i no africades, cosa que explica l’ús de les grafies G i J (fricatives) i TG i TJ (africades). El valencià no fa aquesta distinció fonètica, les fem totes africades.

5 Els estudiarem en un altre tema d’una manera més detallada.

 Tot i que l’infinitiu que es recomana és TINDRE i VINDRE, els derivats d’aquests dos verbs es formen des de TENIR i VENIR (ex: mantenir, contenir, convenir, prevenir...)

*


** La primera persona d’aquest verb no presenta la velar c i és l’única forma del verb on apareix la ll.

6 També són admissibles les formes veieres, veié, veiérem, veiéreu i veieren.

7 Recordeu que les formes *faja, *fages, *faja no són admissibles.

8 Els verbs derivats de sentir també segueixen el model pur de conjugació amb l’excepció dels verbs assentir i dissentir, que es conjuguen amb la forma incoativa.

9 Les formes marcades en negreta són les que recomanem en un text formal.

10 Trobareu la solució d’aquest exercici en la pàgina següent.

11 Vegeu la Unitat 1. Accentuació i dièresi, pàgina 2




Compartir con tus amigos:
1   ...   31   32   33   34   35   36   37   38   39


La base de datos está protegida por derechos de autor ©psicolog.org 2019
enviar mensaje

enter | registro
    Página principal


subir archivos