«La contadora de películas / Historia de amor»



Descargar 26.57 Kb.
Fecha de conversión16.12.2018
Tamaño26.57 Kb.
Vistas42
Descargas0

_______________________________________________________________

«La contadora de películas / Historia de amor». Autor: Hernán Rivera Letelier. Adaptació teatral: Laura Pizarro, Dauno Totoro, Julián Marras, Montserrat Quezada i Zagal Guió: Zagal i Montserrat Quezada. Direcció general: Zagal. Concepció artística: Vittorio Meschi. Interpretació: Laura Pizarro, Sofía Zagal, Fernando Oviedo, Christian Aguilera i Daniel Gallo. Composició musical: Zagal. Cançons i arranjaments vocals: Sofía Zagal i Christian Aguilera. Direcció artística multimèdia i edició: Montserrat Quezada. Direcció tècnica: Luis Alcaide. Escenografia: Teatrocinema. Disseny d’il·luminació: Luis Alcaide. Assistència al disseny de la il·luminació: Álvaro Salinas. Guió il·lustrat: Vittorio Meschi. Disseny del vestuari: José Luis Plaza. Producció del vestuari: Cristián Miranda. Confecció del vestuari: Marta Bravo i Rude Segura. Disseny de so / concepció sonora: Teatrocinema, Juan Ignacio Morales Direcció tècnica: Luis Alcaide. So: Juan Ignacio Morales. Vídeo i edició: Montserrat Quezada. Ajudantia en la posada en escena: Montserrat Quezada. Concepció multimèdia: Mirko Petrovich. Textures: Vittorio Meschi. Modelització 3D: Max Rosenthal. Animació: Max Rosenthal i Sebastián Pinto. Postproducció: Sebastián Pinto. Direcció de fotografia: Montserrat Quezada i Jorge Aguilar. Croma i vídeo: Teatrocinema i Jorge Aguilar. Disseny d’utillatge: Vittorio Meschi i Luis Alcaide. Confecció de l’escenografia i l’utillatge: Daniel Figueroa, Álvaro Salinas i Teatrocinema. Operador d’il·luminació: Luis Alcaide / Álvaro Salinas. Producció general: Teatrocinema. Gestió internacional: Loreto Araya. Producció: Sally Silva i Julián Marras. Assistència a la producció: Lucio González. Una coproducció de la Compañía Teatrocinema (Xile), Fondart (Consell Nacional de la Cultura del Govern de Xile), Corpartes, Le Manège Mons, Scène Nationale de Sète et du Bassin de Thau i La Rose des Vents - Scène Nationale Lille Métropole Villeneuve d’Ascq. Amb el suport d’ONDA (Office National de Diffusion Artistique), Valook, Litoralpress i Box’Air. Grec 2016. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure de Montjuïc. Barcelona. Del 15 al 17 de juliol.

_______________________________________________________________



Teatrocinema: visualment fascinant

La companyia xilena Teatrocinema fa més d'una dècada que juga als escenaris amb el cinema i el teatre i ha depurat els seus espectacles fins a aconseguir una admirable i sorprenent perfecció en la combinació de les imatges gravades i les interpretacions en directe dels seus actors. Apliquen amb gran virtuosisme la tècnica a narracions molt lligades a la seva cultura, com aquesta adaptació de la novel·la d'Hernán Rivera Letelier, La contadora de películas, un drama rural protagonitzat per una nena, María Margarita, que fascina els veïns del poble on viu amb la seva família, al desert d'Atacama, per la seva facilitat per explicar les pel·lícules que projecten al cinema del poble. És a dir, per fer teatre.

El joc del teatre i el cinema fa, doncs, un viatge d'anada i tornada per acabar feliçment al teatre, en un espectacle amb l'aroma dels vells teatrins de titelles i amb tres actors i dues actrius que fan servir diverses tècniques teatrals per acostar-nos al relat. La sincronització entre ells i les imatges, la majoria generades per ordinador i que actuen com a escenografia, és fabulosa i enriqueix una narració en la qual s'entrecreuen la felicitat i la tragèdia al voltant d'uns personatges marcats per la duresa del territori i la consegüent pobresa.

Un espectacle visualment fascinant i uns intèrprets versàtils que dominen el moviment del cos a la perfecció, tot i un cert tremendisme argumental. Sorpresa rere sorpresa, al final, durant la salutació, cauen les dues pantalles i queden els actors i els seus estris per recollir l'emocionat aplaudiment del públic.



Santi Fondevila, ARA, 18 juliol 2016

_______________________________________________________________

Historia de amor

Este espectáculo había generado tantas expectativas, que desde la primera línia se puede afirmar que no se han cumplido. Buscábamos salir de las decepciones que ya llevamos en este ecuador de Festival Grec y seguimos en las mismas. Historia de amor es la primera historia de teatrocinema que veo, ya sólo por eso mostré más atención, intenté concentrarme en una historia demasiado oscura, pero 90 minutos fueron excesivos para que mi atención se mantuviera con la misma intensidad todo el rato.

No dudo que esta técnica con otra historia y otros intérpretes en un futuro me pueda despertar algo más que curiosidad pero se conjugaron demasiados elementos para que esta vez no fuera así. Empecemos por la dramaturgia, lo que podría ser una anécdota de 30-40 minutos se alarga 90, repitiendo una y otra vez la misma constante hasta acabar por aburrir. Una historia de amor donde una mujer se ve obligada a casarse con un hombre al que no quiere, ni desea, simplemente por el hecho de que éste no para de acosarla y perseguirla. Mejor no intentemos verle sentido a la historia, en los tiempos que corren todo es posible, pero bastantes momentos todo parecía bastante inverosímil. Too much drama for me.

Si hablamos de ritmos, la entonación, el ritmo narrativo era excesivamente monótono todo el rato. No había diferencias entre la supuesta felicidad del personaje, no se podía asegurar si estaba feliz, triste o enfadado porque la voz estaba llegaba siempre con la misma cadencia, lo mismo te podía estar recitando la lista de la compra como un poema de amor a su amada.

Hasta el final no se ve el truco, sabes que se está interpretando en directo y que el video y todas las partes 3D están tan bien conseguidas y por momentos dejas de saber si estás viendo una película o teatro. Un punto a su favor que no salva el resto del envoltorio para que tuviéramos ganas de seguir degustando el caramelo. Interesante para experimentar durante 30 minutos, pero ¿y después qué?

Elisa Díez, Butaques i somnis / Recomana, 18 juliol 2016

_______________________________________________________________

Més enllà de la tècnica, aquesta barreja entre teatre i cinema naufraga a nivell interpretatiu i narratiu

De vegades, les coincidències et poden jugar una mala passada. I aquests dies, han vingut a coincidir a la cartellera els dos espectacles de la companya xilena Teatrocinema (La contadora de películas i aquesta Historia de amor) amb l'admirable muntatge de La flauta màgica que han presentat al Gran Teatre del Liceu la Komische Oper Berlin i la companya 1927 (i que, per cert, tornarà el proper mes de setembre: ja podeu fer-li un forat a la vostra agenda).

Per si de cas us esteu preguntant ara què dimonis pot tenir a veure Mozart amb les dos propostes de la formació xilena, us ho aclariré: tant en un cas com en l'altre, del que es tracta és d'organitzar la representació combinant tota l'estona la presència real d'actors —o actors/cantants, en el cas de la magistral obra mozartiana— a l'escenari (un escenari que també en els dos casos agafa la forma de gran pantalla de cinema) amb la projecció d'imatges enregistrades amb les quals el intèrprets interactuen constantment.

Però allò que en el cas de l'espectacle del Liceu dóna lloc a un prodigi d'imaginació, en el cas dels dos muntatges de la companya Teatrocinema, dóna lloc a una exhibició tècnica que es torna progressivament feixuga a mesura que avança la proposta, i es fan més i més visibles tant les seves mancances a nivell de guió, com les limitacions interpretatives dels integrants de la formació.

A La contadora de películas, aquestes mancances i limitacions triguen més en fer-se evidents: al llarg del primer tram de l'espectacle, l'evocació d'aquell cinema d'altres temps projectant-se en còpies sovint ratllades a sales de barri una mica decrèpites (o en aquest cas, al cinema d'un de poble situat a un racó perdut de Xile) posseeix encara un cert encant nostàlgic farcit de tocs d'humor. Només a mesura que la proposta es va allargant de forma reiterativa, i es va lliurant a una trama pretensiosament melodramàtica que barreja el fulletó amb la transcendència i fins i tot inclou algun que altre apunt polític, comencen a resultar evidents les febles costures d'aquest entramat cinèfil-teatral.

En el cas d'Historia de amor, per contra, les limitacions es fan aclaparadorament visibles gairebé des del mateix inici de l'espectacle. Aquest cop, les referències cinematogràfiques conviuen amb el llenguatge del còmic, per tal d'explicar una tenebrosa història, no pas d'amor, sinó de violència sexual i psicològica, perpetrada per un exaltat individu que es converteix en la veu única de tota la narració. Per contra, la seva víctima, la dona en la qual s'ha fixat al llarg d'un viatge en metro, a la qual ha seguit fins a casa, al domicili de la qual s'ha introduït fent servir la força, a la que ha violat, i que s'ha convertit en la seva obsessió i el seu únic objecte de desig, es converteix en una presència estranyament muda. Ignoro, de quina forma està justificat aquest silenci a la novel·la de Régis Jaufret que inspira la proposta, i fins a quin punt el text se'n surt o no a l'hora de dibuixar les dependències que s'acaben creant entre aquesta atípica "parella". Però a l'escenari , el silenci no fa altra cosa que deixar aquest personatge en un terreny molestament indefinit , mentre el seu company escènic es lliure a un irritant monòleg perpetrat amb monocorde exaltació. I tant estirat i tant reiteratiu com, a la llarga, ho acaben resultant fins i tot les mateixes imatges de l'espectacle.



Ramon Oliver, Recomana, 19 juliol 2016

_______________________________________________________________

De la necesidad del relato

Arrollada por la historia y fascinada por la forma de contarla, intento ahora desanudarla para comprender mejor los hilos con que Teatrocinema ha tejido este gran espectáculo. Parte de una novela que habla de literatura, pero no de escritura literaria sino de literatura oral —de teatro en su forma más simple, la voz, el gesto y unos pocos elementos de atrezzo si los hubiere. Habla de la capacidad de crear imágenes con la palabra dicha, de recrear mundos remotos y de abrir horizontes a gentes atrapadas en su ruda, árida y desértica cotidianidad. Esto es por sí mismo un gran punto de partida. La novela homónima de Hernán Rivera Letelier (Talca, Chile, 1950) es de 2009, en ella se narra la vida de María Margarita, hija de un barrenador empleado en la extracción de nitratos en Atacama. Un accidente laboral rompe la familia y la protagonista descubre la pasión por explicar y escenificar películas. El propio autor pasó su infancia en uno de los poblados mineros del desierto chileno; de joven, encontró en el cine refugio y escuela. La compañía chilena Teatrocinema, desde hace años dedicada a encontrar la confluencia entre el lenguaje teatral y el cinematográfico en sus espectáculos, encuentra en esta historia la horma de su zapato. El espacio de representación teatral se circunscribe al reducido marco entre dos pantallas en las que se proyecta, no sólo la cambiante escenografía, sino una multitud de efectos que amplían el relato y lo dotan de dimensiones extraordinarias. Con tan sólo cinco actores en escena, Teatrocinema ofrece un espectáculo de amplios horizontes en el que se unen las posibilidades del cine y la inmediatez del teatro. Es cierto que la dicción forzada de los actores y los cambios de tesitura, sobre todo de la protagonista —quizás buscando emular o parodiar el antiguo doblaje de las películas— crea distancia y hasta un cierto rechazo. Pero, superado este escollo, el relato nos atrapa y va completando una historia de gentes cuyas vidas cayeron en el olvido, gentes extrañas a los libros de historia. Porque, aun siendo María Margarita la protagonista absoluta del relato narrado en primera persona, su voz no hace otra cosa que poner en valor la de quienes compartieron su infancia y juventud.



Iolanda G. Madariaga, Recomana, 21 juliol 2016

_______________________________________________________________



Experiència estètica que es torna infantilitzadora

Els xilens de Teatrocinema són uns altres artistes de primera fila i han anat perfeccionant un llenguatge multidiciplinari des dels anys vuitanta, quan es deien La Troppa. El nom actual de la companyia ho diu tot: despleguen aquest llenguatge en un artefacte entre el teatre i el cinema, disposant dues pantalles entre les quals se situen els actors, que queden com empetitits però jugant un rol encara central i important, adaptant-se als canvis de perspectiva de cada escena. L’espectacle La contadora de películas és una faula protagonitzada per una nena que, en una població minera del desert d’Atacama, comença a representar en teatrets casolans les pelis que ha vist al cine del poble. Així que el tema de l’obra, sobre la màgia i el poder del teatre per sublimar el cinema i fer feliços els més humils, es recargola de fet en aquest espectacle que, amb abundància de recursos, engalana el teatre per oferir-lo en un dispositiu cinematogràfic exuberant que pot arribar a avorrir els públics més benestants.

S’exhibeix sense pudor tota la força d’un muntatge audiovisual d’animació que ha engolit l’atrezzo i ha distorsionat les interpretacions de carn i ossos fins a endinsar-les al territori de l’expressionisme i la caricatura. I els noranta minuts s’arriben a fer llargs, perquè la història és molt bàsica, els recursos a les pelis teatralitzades són reiteratius, la protagonista narra amb un to pesat i afectadíssim, i al final se li vol donar a la trama una lectura política i traumàtica que traeix el to infantil del conjunt. També en aquest espectacle la melancolia cau com un teló que ho aombra tot, i el sentimentalisme és una trampa que ens violenta. Ara l’obra ens pot remetre a la tendresa d’un Cinema Paradiso explicat en un taller de teatre de l’oprimit, i quan la cosa s’allarga ja ens sembla El Chavo del Ocho explicat per Pixar. Per tot això, l’espectacle hauria triomfat com la Coca-Cola a la secció infantil del Grec, però al Lliure de Montjuïc va agafar molta gent desprevinguda. El resultat és doncs, a estones, fascinant, però com se sap finalment la fascinació cansa, i aquí l’experiència estètica es torna infantilitzadora. Precisament, per la perfecció i l’eficàcia de l’artefacte, que no deixa espai a l’espectador perquè recompongui escenes, perquè recordi o reflexioni, perquè acabi d’omplir les estelles del desballestat espacial-temporal, o d’apreciar les imperfeccions d’unes vores que es mostren massa perfectes en la seva immaterialitat. L’espectacle vol ser tan imaginatiu que ens roba totes les imatges, vol ser tan tendre que congela els sentiments, i vol abastar tanta cosa que ens deixa amb les mans buides. I amb les mans buides què fem? Doncs aplaudim, que és el que s’espera sempre de nosaltres.

Ivan Alcázar Serrat, Núvol, 22 juliol 2016

_______________________________________________________________

Más de Teatrocinema pero de menor interés

En su investigación sobre la confluencia de diferentes lenguajes narrativos y de las artes escénicas, Teatrocinema aborda la yuxtaposición del cómic, el cine y el teatro. La sordidez de la historia que tienen entre manos parece requerir una plasmación dura, en blanco y negro y sin matices. La novela original homónima del marsellés Régis Jauffret, publicada en 1998, levantó ya entonces fuertes polémicas. Alejándose de su título, la obra trata de una obsesión patológica hasta el delito. Narrada en primera persona y, por ende, desde el exclusivo punto de vista del protagonista, la historia se inicia en el momento en que el protagonista se fija en una chica que viaja frente a él en un vagón de metro. Sin mediar palabra alguna, el protagonista decide que ella será su esposa y la madre de sus hijos. A partir de este momento y con la frialdad de un psicópata, cuenta el acoso, las reiteradas violaciones y todo tipo de abusos a que es sometida. No hay duda que una historia de estas características encuentra en el cómic para adultos un formato adecuado, el problema sobreviene cuando además se intenta encajar en el formato de un espectáculo teatral. Puesto en el teatro, y aunque Teatrocinema realice un gran despliegue de sorprendentes recursos técnico-narrativos, la anécdota se alarga hasta el aburrimiento. La obsesión carece de matices, sobre todo porque se trata de un monólogo, y la voz de la víctima queda absolutamente silenciada. La gravedad de la situación queda totalmente reflejada en la primera media hora, luego la reiteración conduce al hastío. El tono crispado del relato de principio a fin cansa y tampoco ayuda en nada la dicción exagerada hasta lo grotesco del protagonista con algunos sollozos y gritos como telón de fondo.



Iolanda G. Madariaga, Recomana, 23 juliol 2016

_______________________________________________________________

Compartir con tus amigos:


La base de datos está protegida por derechos de autor ©psicolog.org 2019
enviar mensaje

enter | registro
    Página principal


subir archivos