Revista digital «Clip de Teatre»



Descargar 44.06 Kb.
Fecha de conversión09.05.2019
Tamaño44.06 Kb.


Revista digital «Clip de Teatre»

http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/index.html

______________________________________________________
«Calígula», d’Albert Camus. Dramatúrgia de Mario Gas. Traducció: Borja Sitjà. Interpretació: Pablo Derqui, Borja Espinosa, Mònica López, Bernat Quintana, Xavier Ripoll, Pep Ferrer, Pep Molina, Anabel Moreno i Ricardo Moya. Escenografia: Paco Azorín. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Figurinista: Antonio Belart. Música original i espai sonor: Orestes Gas. Edició d’imatges i ajudantia d’escenografia: Alessandro Arcangeli. Caracterització: Toni Santos. Ajudantia de direcció: Montse Tixé. Ajudantia de vestuari: Maria Albaladejo. Direcció de producció: Amparo Martínez. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Ajudantia de producció: Cristina Moral. Cap de l’oficina tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Carles Capdet. Regidora: Anna Gas. Tècnic de llums: Paloma Parra. Tècnic de so: Guillem Rodríguez. Tècnic maquinista: Joan Bailón. Construcció de l’escenografia: Taller d’escenografia de Sant Cugat. Confecció del vestuari: Goretti i Sastreria Cornejo. Una coproducció del Grec 2017 Festival de Barcelona, el Teatre Romea i el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Direcció: Mario Gas. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. Del 20 al 23 de juliol. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 10 novembre 2017. Fins al 10 de desembre.

______________________________________________________


Derqui, l'actor que millor encarna

el mal del teatre contemporani
Albert Camus, durant el nazisme i l'ocupació de França, va escriure una tragèdia shakespeariana, amb un personatge, l'emperador romà Calígula, la maldat del qual almenys iguala la de Ricard III, Coriolà o Macbeth, amb tocs hamletians i un teatre de l'absurd que es troba immers en la psicologia del personatge, un boig amb totes les de la llei, un Ubu rei estripat, qui, arran de la mort de la seva germana i amant Drusilla, decideix amargar la vida de tots els que estan al seu voltant mentre el seu servent fidel Hélicon no li doni la lluna.

Mario Gas ha portat a escena la història de Camus sense trencar-se gaire les banyes, en un gest de simplicitat que podria ser una virtut en el sempre difícil Teatre Grec, però que aquí juga en la seva contra. Com a dispositiu escènic, una rampa noble com si fos una paret de nínxols amb dos forats i au... Pablo Derqui li serveix un Calígula convicent en la seva follia, intens, desmesurat, ridícul a estones, un Roberto Zucco deïficat, que mata per matar, en la seva lògica més bestial. Però molt em temo que més enllà de la fila dotze (el Teatre Grec en té 21!), tot l'esforç interpretatiu de Derqui, simplement, no es veu.

Calígula és un personatge amb poca evolució. A la tercera escena ja diu cap a on va i vestir-lo de David Bowie al so de 'Let's dance' en un dels moments de deliri no ajuda gaire a que ens prenguem seriosament la proposta. Per què?, ens preguntem. Ha volgut presentar-lo com un déu del pop postmodern? Una 'boutade' en tota regla. I el Joker de Caesonia (Mónica López)? I la màscara estil Jim Carrey d'Hélicon (Xavier Ripoll)? La resta de personatges tenen més recorregut, pero, llevat de Caesonia no els veiem créixer mai.

No dubto que aquest Calígula, al Romea, serà una altra cosa. Allà tothom podrà veure la gran interpretació de Derqui, l'actor que millor encarna el mal del teatre contemporani.


Andreu Gomila, Time Out Barcelona, 21 juliol 2017

Un gran Pablo Derqui
El Calígula d’Albert Camus és amb el Ricard III de Shakespeare un dels grans malvats de la història del teatre i un personatge que necessita, com Hamlet, un actor que il·lumini la seva personalitat. Sense un gran actor no hi pot haver Calígula. Pablo Derqui és sens dubte el gran triomfador d’aquesta funció que es pot veure al Teatre Grec de Barcelona fins diumenge.

En aquest Calígula, Pablo Derqui assoleix amb enorme facilitat i extraordinària naturalitat l’imprescindible equilibri entre la lucidesa de qui reconeix la immundícia del poder i la bogeria de fer-lo servir per a les decisions més escabellades, entre les existencials reflexions sobre la felicitat, l’amor i el destí i els actes més salvatges. Que bé que transmet l’actor la desesperació que a la fi guia la vida de Calígula després de la mort de la seva germana i amant Drusil·la. Derqui camina amb fluïdesa i seguretat sobre la desesperació de qui tenint tot el poder sobre els homes no pot aconseguir la lluna, de qui sent un tirà ha d’acceptar la frustració de l’impossible i malviu preparant la seva mort a mans d’aquells que menysprea, els homes.

Mario Gas ha fet una lectura transparent de l’obra de Camus facilitant la circulació de les idees i puntejant hàbilment la funció amb l’humor absurd que viu al text sobre una magnífica façana inclinada d’evocació feixista de Paco Azorín.

Mario Gas brilla en la intensitat de les escenes íntimes entre el tirà i la seva antiga amant Cesònia, una Mònica López amb llum de gran actriu, amb el confós Escipió (Bernat Quintana), el servil Helicó (Xavier Ripoll) i el poeta Cassi Quèrees (Borja Espinosa). No tan encertat, potser per qüestions de càsting, és el tractament dels corruptes patricis. Gas es permet fins i tot trencar l’academicisme de la seva mirada amb dues escenes tan provocatives com estèrils transvestint l’emperador de David Bowie. Superb, per cert, el vestuari d’Antonio Belart.


Santi Fondevila, ARA, 22 juliol 2017

Un Calígula en marbre, alabastre i marès
La monumental reflexió sobre el poder i la tirania que Albert Camus va abocar a Calígula (1938, estrenada al 1945) és un lloc on tornar en qualsevol moment. Sembla, però, que l’actualitat política global estigui demanant a crits una revisió en termes contemporanis del text.

Mario Gas ha volgut enfrontar-se al repte de lliurar-nos un dissertació en forma de drama impecablement estructurat. S’ha envoltat d’un equip artístic meravellós que va des de l’espectacular —i racionalista— escenografia de Paco Azorín a un elenc de luxe que encapçala Pablo Derqui.

Una plataforma inclinada és l’únic element escenogràfic que esdevé la síntesi perfecta de l’arquitectura romana dedicada als espectacles de masses (amfiteatre) o al teatre: presenta l’aspecte d’estar construïda amb un marès molt mediterrani, on es dibuixen uns perfectes arcs de mig punt disposats en tres pisos. La resta, tret d’alguna sorpresa, es deu a la precisa il·luminació de Quico Gutiérrez.

Mario Gas ha volgut donar valor al text per sobre de tot i per fer-ho ha optat per una posada en escena molt estàtica i continguda, on res destorbi la recepció de la paraula. La història d’un emperador totpoderós abocat a la recerca de la veritat absoluta amb la força que desferma un adolescent en el primer amor.

Calígula no vol altre cosa que portar la lògica dels patricis que malden pel poder, a les seves últimes conseqüències. L’única voluntat de l’emperador és fer possible l’impossible; pren aquesta infinita distància com un camí on perseverar per trobar la transmutació dels termes o la mort, la seva pròpia mort. El menyspreu a la seva vida deslliga la seva crueltat, luxúria, arrogància, exhibicionisme i tota mena vicis, de forma que podríem afirmar, tal com Goya dibuixava en el seu conegut aiguafort: el son de la raó produeix monstres.

Sols que aquí el monstre o el monstruós té un aspecte extremadament elegant. De fet, tot el muntatge serva una unitat de tot que té en la elegància la seva base. Fins hi tot en las caricatures que es prenen com a referència per animar el gran bordell de palau. Prendre la figura de tot un gentleman com David Bowie, per encarnar l’emperador disfressat de Venus, és una tria que abona aquesta tesi.

El muntatge se situa així en les antípodes del polèmic film que sobre el mateix text, va dirigir Tinto Brass el 1979. La de Mario Gas és la tria d’un director amb molt d’ofici i que sap acordar de forma magnífica tots els elements del muntatge, però en la meva opinió, al muntatge li manca sang. No tant sang vessada, com quelcom que doni vida a les bellíssimes estàtues parlants que a estones se'ns figuraven a escena.
Iolanda G. Madariaga, Recomana, 23 juliol 2017

Lógica perversa

Respiro. La tensión que me tenía enganchada al asiento del Grec se ha terminado. Pero la obra sigue. Y me doy cuenta de lo que ha hecho que me relaje: Calígula, o Pablo Derqui, ha salido de escena. Unos instantes antes, su expresión irónica, soberbia, cínica y profundamente infeliz bastaba para llenar el escenario entero con su sola presencia, tan absorbente como fascinante.

Su maldad me recordaba a Zucco, a ese asesino que tan brillantemente interpretó bajo las órdenes de Julio Manrique, con esa especie de lógica perversa que busca actuar en consecuencia de una sociedad en la que él se incluye, corrupta y déspota por naturaleza. Se crea en ambos personajes una contradicción constante, una pelea del espectador consigo mismo que se debate entre la aceptación y el rechazo, la ferocidad del malvado y una irracional necesidad de defenderle.

Sin voluntad historicista, en este texto cada réplica podría ser una discusión filosófica. Y es que aprovechando la sangrienta figura del emperador romano, Albert Camus escribió una obra existencialista en la que reflexiona sobre el sentido de la vida y la sociedad humanas. Mario Gas lo sabe y opta por una puesta en escena muy simple, demasiado quizás y con algún que otro problema de sonido, en la que da a cada palabra su tiempo de digestión. El resultado, un montaje denso que requiere de toda la atención del espectador.

En contrapartida, el director aprovecha las excentricidades del protagonista para desmontar en apenas unos segundos toda la harmonía imperante, creando un par de escenas surrealistas, esperpénticas, que sorprenden al atento y despiertan al dormido. Una vez más, la contradicción y la duda provocan a un espectador que no sabe cómo reaccionar.

El espacio, grande y bastante vacío, ganaría en un formato más íntimo en el que poder ver de cerca toda la fuerza interpretativa. Poco se puede decir de un conjunto de actores que queda eclipsado por el protagonista. Sí merece una pequeña mención la Cesonia de Mónica López, la figura femenina en quien vemos el amor y la fidelidad absoluta, con una serenidad inquietante.

Vuelve Derqui y la tensión se reanuda. Él sigue en su aparentemente razonada búsqueda de lo imposible, de la libertad absoluta, de la luna. La tranquilidad apremiante con la que se dirige a sus súbditos y a su fatal destino vuelve a absorberme. Y las preguntas y las incertezas seguirán golpeándome hasta más allá del saludo final y de la merecida ovación a Derqui.
Alba Cuenca, Recomana, 28 juliol 2017
Destruir, dijo él
Calígula es un nihilista adolescente que quiere acabar con la falsedad del mundo. Su gasolina es el desprecio. El problema es que tiene un mando absoluto y busca una libertad sin restricciones: la suya. Robar y ejecutar sin tapujos, llevar la lógica del poder hasta la locura más feroz. O igualar la ciega crueldad de los dioses y ver lo que sus súbditos pueden soportar: darles lecciones de abismo, convencido de que “solo el odio vuelve inteligentes a los hombres”. Podría ser un personaje perfecto para la Historia universal de la infamia, de Borges: el dictador que intensifica su tiranía para generar revuelta y, de paso, morir por ella. El coronel Kurtz de El corazón de las tinieblas, de Conrad (y Apocalypse Now, de Coppola, claro), es un Calígula adulto que alza su reino en la jungla.

Pablo Derqui, su deslumbrante protagonista, parece aquí un primo hermano del Roberto Zucco que hizo a las órdenes de Julio Manrique. Zucco y Calígula son “puros en el mal”. Y dos rotundos hijos de perra, no hay que olvidarlo. Derqui desborda presencia y elocuencia. Hace un trabajazo, una interpretación febril, poética sin subrayados, pletórica de matices: psicópata autodestructivo, niño perdido que acaba de descubrir el sinsentido existencial. Nunca sabes por qué esquina te saldrá. Sonriente y temible, me recordó mucho a Jude Law en The Young Pope.

Paco Azorín firma una escenografía de frontispicio tendido, a lo Peduzzi. Elegantes figurines de Antonio Belart: trajes blancos, chaqué negro para Helicón, lujoso vestido de noche para Cesonia. No cuesta imaginar que la versión sucede en el último verano de la República de Saló. Parece que el principal objetivo de Mario Gas ha sido primar la belleza del texto de Camus (muy bien traducido por Borja Sitjà) y hace que suene con brillo y claridad, aunque algo más de ritmo no le vendría mal.

Chirrían un poco los pasajes de locura danzante, cuando Calígula juega a ser Venus. Gas le disfraza de Bowie a los sones de Let’s Dance, secundado por Mónica López y Xavier Ripoll travestidos como Joker y la Máscara. Derqui baila muy bien y la escena es graciosa, pero me sacó brevemente fuera de la obra.

Debo haber visto Calígula cinco o seis veces a lo largo de los años, y hasta la otra noche no reparé en su posible fallo estructural. Hay dos tipos de personajes: los fuertes, que plantan cara dialécticamente al emperador, y los débiles, que se limitan a padecerlo. Los fuertes tienen, pues, voz, peso y tensión dramática. Quereas es el raisoneur. Habitualmente lo hace un actor maduro, y es buena idea que Gas se lo haya repartido a Borja Espinosa, un actor joven, ideal para revelar su juego con valor y radiografiar a la bestia en dos frases: “Debes morir porque en ti no hay nada digno de ser amado. Porque tengo ganas de vivir y ser feliz, y eso no puede hacerse empujando el absurdo hasta las últimas consecuencias”. Helicón es el liberto fiel, que Xavier Ripoll, perfecto de voz e intención, interpreta como un fool inquietante, burlón y más sincero de lo que parece. Bernat Quintana es Escipión, el joven poeta, escindido entre la compasión y el odio: Calígula, al que admira, mató a su padre. El careo es una gran escena porque vemos a dos poetas bañándose en el mismo río: “La misma llama nos quema el corazón”, dice Escipión. De hecho, el careo se divide en dos partes, quizás demasiado cercanas. Y tan poderosas que anulan de un plumazo y reducen a un chiste reiterativo el posterior desfile de los poetastros.

Me temo, pues, que patricios y cortesanos parecen estar ahí un poco de comic relief, para que el niño terrible se chotee de ellos o les envíe al patíbulo. No cambian: solo tienen más o menos miedo. Pep Molina, Pep Ferrer, Ricardo Moya y Anabel Moreno defienden sus roles, pero tienen poca tela que cortar, y además tardan lo suyo en darle matarile: bueno, suele pasar.

El precioso diálogo final de Cesonia y Calígula es para mí el punto más alto de la función: Mónica López sirve una Cesonia entre amante y madre, con potencia shakesperiana, en uno de sus mejores trabajos. Ese pasaje en el que ella camina por amor hacia la muerte y él muestra rotundamente la pureza enloquecida del asesino me hizo pensar en Genet. Están muy cerca: Notre Dame des Fleurs es de 1944 y Calígula de 1945.

El espectáculo ha tenido una formidable acogida, con público puesto en pie, tanto en Mérida como en el Grec, aunque yo creo que a esta función le van mucho mejor los espacios cerrados porque, en esencia, es una sucesión de diálogos, lo que los ingleses llaman una conversation piece. Tengo muchas ganas de repescarla en un teatro a la italiana, donde pueda ver la incandescencia en los ojos de los intérpretes.


Marcos Ordóñez, Babelia / El País, 29 juliol 2017
Un Calígula molt descafeïnat
Una història d’amor i horror, de repressió i llibertat, d’odi i passió. Calígula és tot això i més. Albert Camus va publicar l’obra el 1944 i, des de llavors, se n’han fet diverses versions. I és clar, quan això passa, cal cuidar els detalls al màxim i donar els matisos justos per poder sorprendre el públic. Això és el que ha intentat fer Mario Gas en el festival Grec. Se’n podrien treure dues conclusions: interpretacions sublims, però una posada en escena que tot just rebria la qualificació de “necessita millorar”.

Anem per parts. En sortir del teatre Grec un servidor pensa, sense exageració: “Ha estat impressionant”. És evident que la pompositat i la magnificència que atorga l’espai on es representava l’obra tenen un paper molt destacat per fer aquesta valoració inicial. Però, en el camí cap a casa, les primeres impressions es van modulant i agafen un aire diferent. Mario Gas ha construït una versió que frega moltes vegades la frontera entre la versemblança i el psicodèlic.

És cert que parlar de versemblança a Calígula és complicat, ja que, com tots sabem, el personatge protagonista està boig i actua amb falta de sentit de la moralitat. Però d’aquí a introduir un moment absurd de ball i música hi ha un pas. I és que potser no calia veure als actors ballant a ritme de David Bowie. Si l’objectiu era trencar amb la monotonia de les reflexions i els diàlegs, sense dubte, aquesta no era la millor manera.

D’altra banda, tot sigui dit de pas, el nivell de les converses entre els personatges tampoc era tan feixuc com per justificar un moment d’esbarjo. Però bé, si intentem oblidar aquesta escena totalment prescindible, ens continuarem trobant una versió de Calígula molt plana, sense la profunditat que exigeix el text. I això que l’escenari estava fet amb l’objectiu de potenciar el valor de la paraula: l’escenografia es basava en un simple terra inclinat que simulava els nínxols d’un cementeri, dos dels quals s’obrien en un instant puntual. Doncs bé, aquesta austeritat fa pensar que és una obra en la qual les converses són importants, però al final es queden en la simple superfície i redundància.

Si una cosa té aquesta versió, és la repetició del missatge una vegada rere l’altra. Calígula perd el seny després de la mort de la seva germana i amant, i és llavors quan es torna un governant que tortura i assassina a la seva població. També juga un paper destacat el seu grau de manipulació i perversitat que fa arrossegar a tots els habitants cap a l’horror que representa la lògica. La reiteració de les idees resulta especialment pesada en la segona part, clarament faltada d’elements que activessin el relat.

Tot no pot ser negre, i per al final deixo el que va ser el millor de l’obra: les excel·lents interpretacions. Pablo Derqui s’ha posat a la pell d’un Calígula que arriba a l’espectador d’una forma impactant i cruel, com ha de ser. L’actor ha sabut estar a l’altura del paper de l’emperador romà, al costat de Mónica López que, malgrat les contrarietats del seu personatge (Cesonia), li dóna a l’obra les dosis de realitat que tant necessita.

La resta de l’elenc actua com a complement a l’espera de l’èpica final. I és que, amb encert, tot gira exclusivament al voltant de Calígula. Així doncs, per sort, les bones interpretacions fan que quedi, almenys a mi, un bon regust de boca uns dies després de veure Calígula, però aquesta proposta potser no era la millor per a corregir els errors de Les bruixes de Salem, que es va veure l’any passat al festival Grec. A Calígula, una història coneguda pel públic, calia haver sorprès i captar l’interès dels espectadors d’una manera força diferent de com s’ha fet.
David Bueno, Núvol, 31 juliol 2017

La paraula capara l'atenció fins que s'escola l'estirabot musical
Pablo Derqui supura convicció per tots els porus. És un espectacle per al lluïment d'aquest protagonista. Mario Gas no se n'amaga gens. Li dona la força, si cal, fins i tot, amb els estirabots més sonats (en part, té un cert ressó al Timó d'Atenes, del 2014). Si volen presentar un Calígula decidit a ser estricte amb les decisions que prenen els consellers patricis de l'emperador romà no s'entén per què tiren d'aquests gags musicals (divertits i desengreixants, sí) però que van a la contra de la tesi. Perquè apareix un boig més que un integrista convençut, amb molt poca estima per als seus súbdits, els ciutadans romans. De fet, Derqui recicla l'errònia manera de pensar del seu personatges de L'ànec salvatge. Els altres actors procuren defensar les seves contradiccions amb coherència però no arriben a créixer com per a defensar-se davant d'un Calígula abassegador. En tot cas, només els personatges més antagònics de Calígula (interpretat per Bernat Quintana i Borja Espinosa) i els seus còmplices a ulls clucs (Mónica López i Xavier Ripoll).

L'obra farà temporada al Romea. És molt probable que , en un espai més acotat (l'escenografia és imponent, això sí, i fins al punt d'amagar sorpreses) com és una sala de format mitjà, les interpretacions dels secundaris arribin millor i es puguin defensar des del matís. Potser les sortides de to musicals encara seran més difícils de defensar... En tot cas, Camus va utilitzar Calígula per ensenyar la poca empatia d'un governant cap als seus governats. Si es defensa la institució (el Poder) abans que els ciutadans només es pot generar injustícuies, revoltes i mort. Calígula, al final, la desitja, la busca. Però no com a derritat o enganyat pels seus patricis, si no com a gest d'esgotament absolut, de tedi, de renunciar a tota forma de govern; una invitaciñó a què accedeixi l'anarquia, un cop destruït ell i bona part dels patricis que manegaven el poder de la Roma imperial. Una tesi interessant però que s'intueix com una lñectura ingénua més, d'aquest Calígula si no boig, sí que incapaç de reflexionar sobre les seves contradiccions. D'actuar com a reacció a les màximes grandiloqüents dels seus consellers patricis, a qui detesta fins al límit.


Jordi Bordes, Recomana, 31 juliol 2017


Compartir con tus amigos:


La base de datos está protegida por derechos de autor ©psicolog.org 2019
enviar mensaje

    Página principal
Universidad nacional
Curriculum vitae
derechos humanos
ciencias sociales
salud mental
buenos aires
datos personales
Datos personales
psicoan lisis
distrito federal
Psicoan lisis
plata facultad
Proyecto educativo
psicol gicos
Corte interamericana
violencia familiar
psicol gicas
letras departamento
caracter sticas
consejo directivo
vitae datos
recursos humanos
general universitario
Programa nacional
diagn stico
educativo institucional
Datos generales
Escuela superior
trabajo social
Diagn stico
poblaciones vulnerables
datos generales
Pontificia universidad
nacional contra
Corte suprema
Universidad autonoma
salvador facultad
culum vitae
Caracter sticas
Amparo directo
Instituto superior
curriculum vitae
Reglamento interno
polit cnica
ciencias humanas
guayaquil facultad
desarrollo humano
desarrollo integral
redes sociales
personales nombre
aires facultad