Palabras del director



Descargar 5.75 Mb.
Página9/12
Fecha de conversión06.11.2018
Tamaño5.75 Mb.
Vistas45
Descargas0
1   ...   4   5   6   7   8   9   10   11   12
Catálogo: rseapv -> Anales
Anales -> Palabras del director
Anales -> Palabras del director
Anales -> Palabras del director
Anales -> Rsapv anales 1985 a 1986 1ra parte

Emèrit Bono:

Aquest, com tots els actes culturals que hi ha hagut últimament ací a la Calixa, i sobretot quam es tracta de la presentació d'un Ilibre, comporta una responsabilitat i una preocupació. Si, a més, el llibre és el result de la presentació i la discussió d'unes ponències elaborades per diverses persones, i si, a més a més, és un lIibre que es diu Nosaltres i els valencians, I'expectació augmenta encara ms. Jo espere que la participació del ponents i dels assistents completará i ampliará el sentit d'aquest lIibre.

Per tant, comença I'acte i done la paralua, en primer lIoc, al senyor Francesc Oltra, president de la Reial Societat Econòmica d' Amic del País. Moltes gràcies.

Frances Oltra:

La presentació d'aquesta publicació anirà càrrec Vicent Soler i d'Albert Viladot -un valencià i un català-, que els parlaran de Nosaltres i els valencians, unes reflexions que es van fer a Barcelona fa aproximadament un any.

El paper de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País és ben senzill: donar suport a qualsevol iniciativa que ruga beneficiar els valencians. I, en aquest sentit, estimem que tot allò que ajude a normalitzar les relacions entre els valencians, i entre els valencians i els catalans, és un exercici que jo qualificaria de saludable, a més de necessari.

La Societat Econòmica d'Amics del País, des de sempre, ha estat preocupada pel passat, pel present i pel futur dels valencians. I la scua coherència es demostra amb la programació de l'activitat desenvolupada al llarg deIs últims anys (213 ja), i, en concret, amb la d'aquest any, en què ens hem ocupat, entre altres assumptes, de la problematica de les infraestructures en l’àmbit europeu i de la repercussió d'aquestes grans vies de comunicació europeu a la Comunitat Valenciana. En les sessions d'aquestes jornades sobre infrastructures, hem tractat de la repercussió que tindran les grans vies de comunicació a la Comunitat Valenciana amb la participació d'experts de primera línia, a nivell tècnic. l també, en unes jornades que van acabar la setmana passada, en què vam estar analitzant el paper de la burguesia valenciana en el segle passat i en les quals van participar els principals historiadors i especialistes en la matèria, hem tractat de la figura, la vida i l’obra realitzada pel valencià el marqués de Campo. Això ens ha permés aprofundir el coneixement d'èxits, d'errors i de fracassos, per a projectar des d'aquest coneixement el nostre futur amb majar realisme. Tenim també altres projectes en aquesta mateixa línea i, en la nostra opinió, molt interessants.

Jo faria una precisió que no voldria que molestàs ningú abans de donar les gràcies als senyors de la Fundació Acta, i és lamentar que aquesta trobada no es portàs a cap a València i que un grup de persones haguessen de desplaçarse a Barcelona per participar en aquestes taules rodones. Em sembla que és un indici de falta de normalitat de les relacions abans esmentades. Es clar, per tant, que cal normalitzar la situació i parlar amb tranquil.litat i rigor deis nostres assumptes, como és la IIengua o el conflicte lingüístic, però també és l'economia, és la cultura i són altres coses.

La Societat Econòmica d'Amics del País, de sempre, s'ha mostrat oberta a tots els plantejaments que beneficien, com deia abans, els valencians, sempre que aquests plantejaments estiguen fets amb rigor i des dels principis de tolerancia i respecte a les persones. Jo diria inclús més, no soIs a les persones, sinó a les idees d'aquestes persones, que són, diguemne, els principis que han inspirat l'actuació d'aquesta societat.

Per acabar voldria dir que, enfront de la histèria, la incorrecció i la visceralitat amb què sempre o moltes vegades hem actuat i tractat aquests temes, jo proposaria que d'ara endavant actuem amb altres paraules, o des d'uns altrees principis: el seny, la tolerància, el rigor i la serenitat, com mètode de treball, de manera que ens permeten arribar a propostes dignes i racionals per a aconseguir una normalització lingüística, cultural, econòmica, etc., tan imprescindible per a nosaltres, els valencians. Sense afegir-hi res més, torne la paraula al presidcnt de la taula.

Emèrit Bono:

Bé, doncs, anem ràpidament al tema. Ara té la paraula el senyor Joan Culla, president de la fundació Acta.



Joan Culla:

Moltes gràcies. Honorables consellers, il.lustríssima senyora alcaldesa, il.lus-tres autoritats, senyores i senyors. En primer lIoc, moltes gracies a tots per la seva presència avui ací. El meu paper en aquesta reunió es limita a explicar-los breument què és la Fundació Acta. Acta és una entitat privada, sorgida a Barcelona fa uns tres anys de l'aplec un grup de persones que treballem en el món de la cultura, l'ensenyament universitari els mitjans de comunicació; que pertanyem a una mateixa franja generacional, entre els 30 i el 40 anys, i que compartim una sensibilitat nacional catalana, sense adscriure'ns a cap partit polític concret.

Al llarg deIs nostres tres anys de vida, hem organitzat conferències i jornades de debat, i hem promogut publicacions sobre temes tan diversos com les últimes tendències de la filosofia a Catalunya, el problema de les nacionalitats a la Unió Soviètica, el centenari del naixement del poeta anglés T. S. Elliot, el model televisiu a l'estat espanyol, els deu anys de vigència de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el concepte i el model de museu d'art contemporani, o el cinquantenari del final de la Guerra Civil.

Tenint en compte la varietat deIs nostres interessos intel.lectuals, tenint en compte el nostre subtítol de Fundació per a les Idees i les Arts, tenint en compte els lligams històrics i culturals que relacionen Catalunya i València, crec que no cal justificar més que fa un any la Fundació Acta decididís promoure a Barcelona un debat públic sobre la realitat política, econòmica i cultural valencianes. Un debat inspirat en el respecte i en la convicció que el coneixement mutu beneficiarà els dos pobles sense perjudicar ningú. Avui som ací pcr presentar-los el resultat escrit d'aquell debat amb l'esperança que els sigui útil a vostés i que ens sigui útil a nosaltres. Moltres gràcies.



Emèrit Bono:

Molt be. Té la paraula el senyor Vicent Soler, vice-president primer de les Corts Valencianes.



Vicent Soler:

Honorables senyors conselleres, il.lustríssima senyora alcaldesa, digníssimes autoritats, senyores i senyors. Presentar aquest llibre a la ciutat de València, ho vaig veure des del primer moment ben oportú. Potser, com diu el president de la meua Societat Economica d'Amics del País -de qué sóc membre-, s'hauria d'haver fet a València, però almenys la presentació del llibre es fa a València.

Crec que les jomades originàries foren una grata sorpresa per a tots, per als catalans i per als valencians, per als organitzadors i per als que hi vam intervenir, per als periodistes i per al públic assistent. El perill de caure en llocs comuns i encetar un diàleg de sords, perill present, fou arraconat ja des de la primera de les sessions. S'hi van dir coses, moltes i diverses, responent a la convocatòria pluralista deIs organitzadors. Però, sobretot, s'hi van dir coses noves, a vegades, sorprenentment, per boca de persones que hom no esperava, i especialment s'hi va crear una atmosfera de diàleg que jo poques vegades -he de ser molt sincer- havia viscut abans en circumstàncies paregudes.

Es tractava de desentranyar allò que ens podia relacionar, a catalans i valencians, partint de la personalitat específica de cadascú. El títol del cicle, amb aquesta i llatina entre parèntesis, era ben significatiu. Però vull reivindicar ara el títol premonitòriament particularista que el mateix llibre de Fuster tenia: Nosaltres els valencians. Plantejat en primera persona del plural, invocava l'especificitat d'un poble, el nostre, per damunt de les moltes consideracions que l'autor fa en les seues pàgines respecte a l'identitat nacional compartida amb els catalans. Avui, quasi 30 anys després, el llibre que presentem insisteix sobre aquest difícil equilibre entre l'especificitat valenciana i els vincles comuns amb el poble català.

D'entrada, sóc deis qui pensa que sobre aixó caldria fer una infinitat de matisacions. No solament en el sentit que diu Amadeu Fabregat, que hi ha moltes Catalunyes i moltes Valències i que les possibles interaccions s'esdevenen de manera raonadament diferent en cada cas; sinó també, i tenim ben recent tot el que està passant a l'Europa oriental, que cal relativitzar qualsevol proposta sobre el fet nacional, just perquè la nacionalitat és el regne d'allò que és propi i divers, i és molt difícil, per tant, posar-hi una línia, la mateixa, en tots els casos. Allà on la llengua és un factor decisiu, els factors econòmics o els històrics són menys rel1evants: cas d'Italia. Allà on uns i altres intervenen de la mateixa manera, prenen camins diferents: cas d'Alemanya oriental o d'Austria respecte als alemanys de Bonn.

Dit això, crec que els valencians i els catalans estem condemnats a entcndren'ns, però a la manera austríaca, no a la manera deIs alemanys orientals. Ens juguem massa coses per a no fer-ho. Però hcm d'entendre'ns des del respecte més exquisit a les nostres personalitats polítiques respectives.

Sens dubte, durant moltes generacions, el que caldrà fer és recatalanitzar Catalunya i revalencianitzar la Comunitat Valenciana. Sobretot això darrer, perquè el procés de pèrdua deIs signes d'identitat ha estat ací més intens que allà; una mica així como ja proposava fa molts anys el geni normalitzador de la Ileguna catalana, Pompeu Fabra, quan deia, i cite dc memòria, que els valencians i els mallorquins el que han de fer és aprofundir el seu valencià i el seu mallorquí, i ja ens trobarem.

Joan Francesc Mira té raó, des del meu punt de vista, quan diu, i continue citant coses que es van dir a Barcelona, que els enfrontaments han sigut més intensos com més desequilibrada era la relació de forces entre els uns i els altres. La ciutat de València, deia, ha d'estar pletòrica de vitalitat per a poder parlar dc tu a tu a Barcelona i, a partir d'ací, redescobrir les coses que es poden fer conjuntament. Emèrit Bono, d'una altra manera, deja: el que és lògic és que nosaltres col.laborem més directament amb els catalans, però sense confondre'ns com a poble, perquè, altrament, la nostra identitat no existiria sinó des d'una nacionalitat que ens il.lumina des de dalt, i això òbviamcnt no és realista de cara a la potenciació de la nostra identitat com a poble. .

Com més segurs estiguem els valencians de quina és la nostra personalitat; quan puguem mirar el món, els mons, tots, el de l'art, la ciència, l'esport, la cultura, l'economia, el folklore, des de la nostra valencianitat, menys problemes hi haurà a veure i a acceptar allò que tenim de comú amb els veïns.

Les relacions amb Catalunya durant la transició democràtica han sigut traumàtiques en part per això, perquè creaven inseguretats sobre la pròpia identitat, creaven incerteses. Tant Damià Mollà, com Joan Francesc Mira, com el mateix Ricard Bellveser, tenen judicis ben ajustats sobre això que dic en les pàgines que tindreu oportunitat de Ilegir.

Diria més, pobles amb els quals el que ens uneix són pràcticament baralles històriques, resulta que no han condicional la convivència entre els valencians, com és el cas de Catalunya. Fixeu-vos-hi bè: amb els murcians ens divideix l'aigua del Segura, que ens arriba fet una claveguera; amb castellano-manxecs i aragonesos, tumbé l'aigua, que pot condicionar -i no és un tema baladí- de manera substancial el nostre futuro A més a més, com que les identitats són ben diferents i diferenciades, l'atmosfera no ha sigut, ni és, tan aclaparadorament conflictiva. Per contra, amb Catalunya, amb la qual ens uneixen les nostres reivindicacions sobre l'aigua de l'Ebre; la problemàtica financiera de les nostres empreses industrials, com recordava Francesc Cabana; la nostra vocació europeista, com deia l'ara diputat Leopoldo Ortiz, i, particularment, l'interés de fer una euroregió amb altres regions del sud de França i del nord d'Itiàlia per fer baixar el centre de gravetat europeu cap al Mediterrani, en paraules de Vilalta; amb la qual ens uneix, en definitiva, la necessitat de potenciació de l'eix del Mediterrani, enfront de l'eix artificiós de Barcelona-Madrid-Sevilla, que ja és real i que es vol potenciar; amb Catalunya, dic, tenim la nostra gran assignatura pendent per a conseguir la plena pau civil entre els mateixos valencians.

Sens dubte, aquesta és una qüestió que correspon a l'ambiL deIs sentiments, si volem; però és justament en aquest àmbit, en l'ambit deIs sentimients, en sovint tenen Iloc les nostres creences més intenses, entre les quals hi ha, no cal dir-ho, la de la nostra pròpia identidad com a poble.

Si bé és veritat que l'enfrontament amb Catalunya té ja una Ilarga historia en el segle XX, bàsicament explicada per l'enfrontament d'interessos econòmics entre Iliurecanvistes i proteccionistes, i Lambé per la negació sistemàtica de la dreta sociològica d'aquest país a plantejar-se seriosament una opció de dignificació nacional pcr als valencinas -de fet, antiautonomisme i anticatalanisme han anat històricament agafats de la mà-, també és veritat que alguna cosa no acaba de funcionar en la transició democràtica, perquè estic en part d'acord amb Ricard Bellveser quan assenyala que les forces de la dreta anticatalanista no han sorgit per elles mateixes, sinó gràcies a les errades de l'esquerra, del nacionalisme d'esquerra: han tingut sovint el treball fet. No hem sabut fer entenedor el missatge, quan ni els interessos econòmics són contradictoris ja i rls plantrjaments autonomistes de dignificació nacional estan plenament dins del marc constitucional. Però., tot i que l'anticatalanisme ha sigut instrument pel feixisme residual i per l'espanyolisme més intransigent, Lambé és cert que hi ha cada vegada més un particularisme valencià sincer, que no vol que les propostes polítiques fusterianes puguen arribar a liquidar els senyals d'identitat valencians. Amb fonament o sense, ara no és el moment de discutir-ha. Aquesta és una realitat tangible que el mateix Max Cahner està disposat a admetre en el libre que llegireu. Potser, como diu Bernard Shaw, la principal diferència entre els britànics i els americans és que parlen la mateixa llengua, dita que han fet seua també els austríacs respecte als alemanys.

En tot cas, vull emfasitzar allò que ja vaig dir a Barcelona: estem entrampats entre dues posicions extremes que, ves per on, parteixen del mateix principi doctrnari: lIeguna és igual a nació. Així, per als uns la gent de Figueres i la d'Elx són de la mateixa nació, perque parlen la mateixa lIengua, i, per als de l'altre extrem, como que són de diferent nació, la gent de Tortosa i la gent de Vinaros parlen dues lIengües diferents. Cal acabar aquest matrimoni de conveniencia entre filologia i política. Ja sé que sera molt difícil per a aquells que han fet d'aquest principi doctrinal el sentit del seu querer polític, i en trobem casos en ambdues parts. Però, per al conjunt de la societat valenciana i per al conjunt de la societat catalana, alliberar-nos d'aquest principi seria donar algun tipus d'eixida a l'actual situació, que pense que és la pitjor de totes. Perquè no soIs perjudica les relacions amb una comunitat autonoma i amb un poble, el català, que, como diu Leopoldo Ortiz, és un poble amb el qual podem compartir grans projectes -diuen que som cosins germans, i ho déiem els valencians abans de les últimes baralles intestines-, sinó que, a més, perjudica la formació d'un criteri integrador sobre les nostres senyes d'identitat pròpies com a valencians que, tot salvant les lògiques i necessàries diferències pel que fa a tantíssimes altres qüestions socials i civils, ens pennetria tenir una sola i potent veu, una potent veu no tant per a ofrenar naves glories a ningú, sinó per a buscar el protagonisme deis valencians en projectes de convivencia i solidaritat de més gran abast, com són Espanya i Europa.

Per tot això, amics i amigues, senyors i senyores, aquest llibre esta destinat a tenir un gran impacte ací, al nostre país, pero també a Catalunya. Allá dalt encara saben menys de nosaltres que nosaltres d'ells. Ja sabeu que el millar camí de compartir projectes és conéixer-nos, i amb aixo crec que el mateix Vicent Pitarch estarà d'acord. El libre ho registra tol. La fidelitat de les cintes magnetofoniques de vegades fa por -ja ho sabeu per altres temes d'actualitat-; pero té una frescor i un encant que ni els logics donyets de la imprenta -- que a mi em fan ser enemic del meu amic Lluís Arrnet- poden anul.lar. Potser, així puguem començar a posar les bases d'una redefinició de les nos tres relacions, més basades en el realisme que en el romanticisme, que diu Joan Tapia, i ajudar a una pacificació de la societat valenciana que bona falta fa.

Moltes gracies a tots per la vostra assistencia i interés, però deixeu-me donarles, en particular, a la Fundació Acta per la iniciativa que va tenir i per la sensibilital que en tat moment ha demostrat, tant en l'organització de les jornades com en l'edició del llibre, i a la Reial Societat Economica d' Amics del País per la bona disposició que ha tingut a fer d'amfitrió, que vol dir que ha vist clara l'oportunitat i l'interés de donar a conéixer a València el que es va discutir a 350 quilometres. I, finalment, també, cal dir-ho, a la Caixa d'Estalvis de Valèencia per la seua generosital oferintnos la seua casa. Moltes gracies.



Emèrit Bono:

Ara té la paraula el senyor Albert Viladot, director del diari «Avui» i membre d' Acta.



Albert Viladot:

Honorables senyors consellers, il.lustríssima alcaldesa, digníssimes autoritats, senyores i senyors. He titulat la meya ponencia Obrir un camí nau i real.

Quan a la Fundació Acta ens vam proposar de celebrar unes jornades sobre les relacions polítiques, culturals i economiques entre Catalunya i el País Valencia, ho vam fer amb dues excuses i una intenció ben clara. Les dues excuses eren els respectius aniversarisde la conquesta de València per part del rei En Jaume i també de la sortida del llibre de Joan Fuster Nasaltres els valencians. La intenció era també

genèrica: reobrir una via de diàleg entre sectors plurals i diversos de les dues realitats amb la finalitat de veure que passava. I la veritat és que, como a organitzadors, en vam quedar molt satisfets, ja que al llarg de totes les ponències es van dir coses molt sucoses, no sempre coincidents, però, en qualsevol cas, en un clima de cordialitat que demostrava que, en contra del que molt sovint s'ha volgut fer creure, el diáleg i l'entesa a diversos nivells entre catalans i valencians és possible i desitjable, perqué hi moltes més coses que ens ajunten que no pas que ens separen, i això malgrat la vida atzarosa i difícil deIs últims anys.

El titol de les jomades, Nosaltres (i) els valencians, ja indica de manera una mica ironica el nostre punt de partida, que estem convençuts que cada día será un punt de partida més compartit al nord i al sud de la Senia. La primera constatació és que no és tan senzill, és a dir, que catalans i valencians no són exactament el mateix, malgrat simplificacions introduïdes els últims anys, que molt sovint han fet més mal que bé per a conseguir una entesa i una col.laboració continuada. Pero la segona constatació és que, agradi o no agradi a determinats sectors valencians, els vincles històrics de llinatge, de tipus cultural i lingüístic han existit, existeixen i existiran. Per tant, el més profitós, racional i progressista era i és potenciar aquests vincles a la recerca del bé per a les dues comunitats.

Normalment els més cridaners són els que més es fan sentir. Aixo és el que ha passat, en part, els últims anys en les relacions entre Catalunya i el País Valencià. . Entre els que cridaven «és molt senzill, diguem-li Catalunya» i els que responien «compte, que els catalans nos valen furtar la paella», existeix un immens espai de diàleg, dicussió i racionalitat, en el qual cada vegada més s'encabeixen la majoria de ciutadans i de forces polítiques i culturals. Tinc la sensació que el camí encetat a començament de la transició democratica ja ha arribat al seu punt mort. La immensa majoria ja va intuir fa molts anys que I'enfrontament radicalitzat i irracional no portava enlloc o, com a maxim, portava a la situació actual, que caldria qualificar de situació totalment insatisfactoria. Va passar, pero, que el sistema democratric requereix el suport deIs vots, i aquests vols s'han de treure de qualsevol circunstància. A vegades, aquesta circunstància es traba amagada darrere de sentiments populistes de profundes i complicades arrels socials i culturals, com ha estat el que s'ha anomenat generalmente o popularment el cas del blaverisme.

No és tracta ara, ja ho faran al seu dia els historiadors amb calma, de dir noms i cognoms i de senyalar partits concrets. En absoluto Es tracta, però, de ressaltar que en els sectors socials majoritaris de Catalunya, malauradament, la preocupació per les relacions amb el País Valencià va desapareixer practicament fa bastants anys. Concretament, en les eleccions de 1977, les primeres que es van celebrar amb democràcia, ja quasi no se'n parlava en aquests sectors majoritaris. No cal dir en les eleccions de 1980, les primeres eleccions que es van celebrar al Parlament de Catalunya. Potser, fins i tot diria que aquesta preocupació va desaparéixer massa aviat i massa de pressa, cosa que tampoc no era ni és normal. I així hem passat els últims anys. La veritat, però, com deia abans, és que tinc la sensació que hem arribat al final d'aquest camí absurd, de tal manera que podem començar a pensar de fer un altre camí radicalment diferent que tingui presents tant les idiosincràsies particulars com les similituds passades i presents.

Agradi o no agradi, és un fet objectiu que I'actual sistema constitucional espanyol, que em sembla que té una llarga vida per davant, ha consolidat un estat autonomic que dóna determinades competcncies a les institucions d'autogoverns valencià i català. Des del meu punt de vista, i ja ho he dit a títol personal en moltes altres ocasions, les competencies atorgades són totalment insuficients i caldrà saber si seran capaces, a mitja termini, de garantir el caracter nacional del territorio Es a dir, si els estatuts d'autonomia seran eines prou valides per defensar la valencianitat i la catalanitat respectives. Però, tanmateix, seria negatiu quedar-se en la crítica i posar només l'accent en les mancances. Si els estatuts d'autonomia són eines válides per a la renacionalització, dependra també de l'ús que se'n faci. Negar-se a actualitzar els estatuts d'autonomia amb l'objectiu obvi de defensar els trets diferencials de cada comunitat seria suïcida, ja que ara como ara els estatuts són l'unica eina legal que involucra la totalitat deIs ciutadans que viuen i treballen a Catalunya i al País Valencià. Crec, per tant, que s'ha d'acabar l'absurda dialectica que ha dominat aquests anys i entrar en una fase molt més real, una fase molt més política en la qual no es perdi mai el nord que l'objectiu és construir una societat més justa i un país totalment normalitzat des d'un punt de vista nacional, cultural i lungüístic. Per tant, allo que és més pertinent de qüestionar-nos és si els responsables de la cosa pública actuen amb prou contundencia en aquesta línia de la renacionalització.

Que no pateixi el senyor conseller que no passaré en absolut a fer una analisi de l'obra de govern. Seria exactament inadequat i no tinc prou elements de judici ni tampoc sóc la persona adequada, ni aquest l'acte millor.

Voldria, aixo sí, fer una breu reflexió sobe la lIengua. Sovint arriben a Catalunya notícies preocupants sobre la lIengua al País Valencià. L’utima, per exemple, ha estat la publicació d'un mapa sociolingüístic que informa del retrocés gairebé imparable de la lIengua propia del país a les comarques més al sud d' Alacant.

No vull entrar en la discussió de la lIengua, sobre si és català o valencià. Es tan evident que parlem la mateixa lIengua que posar-ha en discussió seria un retrocés que ens portaria a la dialectica esmentada, i tronada, deIs símbols i les paraules. El que importa és, en la línia d'aprofitar correctament les eines de que disposem, que es faci un esforç, segurament molt més gran que l'actual, per salvar la lIengua a tot arreu, perque la lIengua és el fet diferenciador més evident, perquè es el nervi de la nacionalitat. El nom no fa la cosa. El que importa és que la llengua sigui cada vegada més un element de prestigi social i sigui capaç de ser usada en tots els ámbits de la vida col.lectiva, ja sigui política, econòmica o social.

En aquest sentit, em fa l'efecte -i aquesta és l'única crítica concreta que vul fer aquesta nit, o aquesta vesprada- que la classe política valenciana hauria d'estirar més del carro de la lIengua des de les institucions i des de la societat per evitar la seva relegacio injusta, que a la lIarga portaria a la seva mort.

Parlava abans de tomar a iniciar un camí comú, molt diferent, sobre unes bases naves que han de reconeixer els elements diferencials. Pero aquest reconoixement explícit de la diferencia no ha de significar que s'agafin camins diferents. Hi ha almenys quatre ambits que es poden recórrer junts, si es vol, amb filmes molt diversos.

El primer ambit és l'ambit político La Generalita valenciana i la Generalitat catalana tenen, les dues, les seves preocupacions, les seves línes de vents. Però, des del respecte i la comprensió mutus, podrien fer un major esforç d'acostament i, sobretot, de pedagogia popular. No vull concretar, però en qüestions com la cultura, la llengua, l'ensenyament i també l'economia, per dir-ne els més obvis, es podrien fer experimentacions molt profitoses que fessin modificar les irracionalitats col.lectives, que encara pesen massa.

El segon Ambit a que em vull referir es l'ambit cultural. Aquest, com sempre, ha estat i és encara el més avançat. Les relacions entre escriptors i editorials valencianes i catalanes és molt superior al que es dóna en tots els altres camps. La veritat és que el món cultural, al voltant del fet lingüístic, és el que permet de dir, a hoces d'ara, que encara existeixen unes relacions positives entre Catalunya i el País Valencià.

El tercer Ambit és l'economic. EIs experts que van participar en les jomades de l'any passat a Barcelona ja van assenyalar diversos aspectes en ascens que permeten parlar d'una revifalla de debo de les relacions entre ambdues economies. Estalviaré ara la repetició del que es va dir fa un any. Només assenyalaré que l'eix mediterrani, entre Barcelona i Valencià, com s'ha dit en l'anterior ponencia, es troba en ascenso. La sortida natural de Valencia a Europa passa ver Barcelona, i no per Madrid. Aixo permet relacionar les dues comunitats en temes com l'exportació, les comunicacions, els transports, etc.

I el quart ambit, i no m'hi estendré perquè és molt ampli, és el deis mitjans de comunicació. Es evident que el fet lingüístic afavoreix la pontenciació de mitjans que contemplin tot el territorio

En alguns d'aquests Ambits, les relacions es donen de manera natural, en d'altres fa falta la voluntat decidida deis responsables directes. En qualsevol cas, no és gens contradictori que mentre cadascú segueix el seu propi camí, segons la seva evolució social i cultural, segons les necessitats econòmiques i segons també el seu mapa polític, valencians i catalans puguin també trobar-se de tant en tant en coses concretes amb la voluntat que aquest retrobament d'igual a igual sigui més gran. Aixo no és perquè sí. El passat i el present ens obliguen a aquest futur, sempre que no deixem que s'escampi la irracionalitat i la intolerancia deIs extrems.

Europa, l'entrada a Europa amb molla més força l'any 93, també obligara a aquest retrobament. Per exemple, la pregunta és molt concreta: ¿que es pensa fer quan es discuteixi la presencia del català al Parlament d'Estrasburg, al Parlament Europeu? O bé, ¿quina actitud s'ha de prendre quan es tracti de defensar l'economia de l'area de la Mediterrania occidental? La construcció d'Europa tendrirà a afavorir els estats actuals i a fer créixer la presencia de les regions europees, enteses aquestes en un sentit molt amplio.

Per acabar, voldria ressaltar que aquestes opinions expressades avui no són patrimoni de ningú a Catalunya. Vull dir que la pràctica totalitat de forces polítiques i culturals catalanes es troben en aquest estat d'ànim. Abans he esmentat que només alguns sectors minoritaris havien gairebé monopolitzat la temàtica de les relacions entre Catalunya i el País Valencià, i que la manera de fer-ho havia estat en el fons contraproduent. Però aixo no significa que les forces socials majoritàries no tinguin preocupació per aquesta problematica: l'han aparcada simplement a l’espera de temps millors.

Fa pocs dies, un diputat català del Partit Popular al Congrés -concretament és de Morella- va demanar la recepció de TV3 al País Valencià i del Canal 9 a Catalunya. De manera explícita reconeixia la unitat lingüística i cultural. Si aixo ho feia un diputat del Partit Popular ¿que no Carien els representants de lotes les al tres forces majoritàries?

En conclusió, a risc de ser massa optimista, crec que s'ha acabat una època irracional i contraproduen, pero per acabar-la de matar fa falta que s'accentUl amb més decisió la voluntat d'aproximació política, cultural i econòmica, lluny de polemiques absurdes i paraules insultants. Per aixo, ens agradaria modestament que les jomades de la Fundació Acta haguessin estat una petita Cita en aquesta direcció. Moltes gracies.



Emèrit Bono:

Bé. Té la paraula ara la senyora Pilar Raola, directora d' Acta, que actuarà com a moderadora del col.loqui, que esperem que siga substanciós.



Pilar Raola:

De fet no arribo gairebé ni a agafar la paraula. Passo de seguida a abrir el toro de debat. Com que hi ha alguns deIs participants en les jomades de reflexió sobre el País Valencià que vam fer-reconec aquí ràpidament el Ricardo Bellveser i l'Enric Caralt, esta Francesc Cabana i esta el Quico Mira, no sé si me'n deixo algun altre-, jo donaria un primer orille preferencial a aquesta gent si algun té ganes de dir alguna cosa, i de seguida donaria un toro obert. Os pregaria queus identifiquéssiu, si podeu, quan prengueu la paralula. Comença el debat. Per trencar el gel, no sé si el Vicent Soler o l'Albert Viladot valen fer alguna puntualizació del que ja han dit.



Josep Guia:

Bé, ho faig simplement per trencar el gel. Pero en les dues ponencies preparedes per a l'ocasió de hui, de Vicent Soler i d'Albert Viladot, s'han fet algunes referencies a mi.

Respecte al que ha dit Vicent Soler, he de dir que, a veure com s'ho fa ell!, si els d'Elx i els de Figueres no són de la mateixa nació, segurament vol dir que els de Figueres són de nació catalana, i els d'Elx, li pose tres opcions: espanyola, valenciana, africana... Són de la mateixa nació, els d'Elx i Figucres. El problema és a decidir quina. Però són de la matcixa nació. En tot cas, l'opció espanyola planteja un problema per al senyor Soler -de qui vaig aprendre, jo mateix, quan érem companys, que Elx i Figueres, la gent d'Elx i Figueres que parlen català, són de la mateixa nació.

Respecte al senyor Viladot, vull dir-li simplemcnt qu faça el favor de no comparar alguns llibres d'assaig, coro un que es diu textualment Es moll senzill: digueu-li Calalunya o altres qu han vingut al darrere, amb l'escatalogia pròpia i amb coses esperpentiques coro allo de «nos vol en furtar la paella». Simplement per pura elegancia cultural i intel.lectual.

Dites aquestes dues coses, que feien referència a mi, deixem de fer retrets... No, encara en faré un altre, però genèric, perquè estem tractant una qüestió important per als valencians i per al conjunt deis catalans i a vegades se'ns passen problemes petits, com per exemple que estem en un edifici situat en una plaça que es diu de Tetuan. I no estaria malament, senyora alcaldessa, que tomas a ser a rambla deis Predicadors. Plaça de Tetuan té connotacions d'exèrcit africanista, i realment jo crec que plaça deis Predicadors, que per cert té unes altres connotacions molt repectables i molt històriques i que jo subscric, li escauria més. Això seria començar a normalitzar aquest nostra estimada ciutat, a normalitzar-la mínimament.

Bé, i acabats els retrets, encara que em sembla que aquest és un retret força compartit i que esqueia de fer ara perquè es posen en marxa aquestes coses, vull felicitar la Fundació Acta per aquesta iniciativa i la Societat d' Amics del País, també, per la part que li ha local de la presentació.

Crec que, malgrat tat, i deixant els retrets a banda, és força interessant fer veure que l'eix València i Barcelona, a més que ens correspon, ens convé. Realment, decididament, ens convé. Es el nostre camí cap a Europa, i això em sembla que comença a palpar-se. D'altra banda, cal que ens regraciem també d'una constatació, i és que, al carrer, en aquesta ciutat si més no, l'anticatalanisme tronat comença a no vendre.

Vicent Soler:

Bé. No vull jugar al joc que proposa el company de lluites democràtiques i antifranquistes, Josep Guia -amb el qual he tingut l'experiència personal, que no he tingut amb altra gent, d'estar tancat en temps de Franco pel fet de reivindicar l'auto- nomia d'aquest país-, perquè és un joc que s'ha demostrat totaiment negatiu per als valencians. Estic far de nominalismes. Fart. Perquè el nominalisme i el simbolisme han portal a l'enfrontament civil entre els valencians. I, per això, no vull entrar-hi. Jo crec, i ho he dit en la meua poneècia, que encara queden moltes generacions que hauran de fer una tasca minimalista, però important, i és revalencianitzar el nostre país. Quan hi ha tantes zones de castellanització avançada, quan hi ha una pèrdua de la identitat del teu propi país, talen referents on agafar-se. El referent, t'agrade o no amic Pep Guia, en aquest país, passa per la valencianitat. I torne a repetir que jo no m'apuntaria a cap teoria sobre el fet nacional després del que està passant a l'Europa de l'Est, i, per descomptat, no m'apunte a la teoria que la llengua és la nació, perquè en el nostre cas és cIar que no serveix. A qualsevol altra ho podríem discutir. Estic en contra, tome a repetir, d'entrar en el teu joc, que crec que esta demostrat que no ha fet bé a aquest país.


Albert Viladot:

Bé, jo comprenc perfectament I'enuig o empipament d'en Josep Guia per la referència molt explícita. En qualsevol cas, el comprenc, però no el comparteixo, perquè allò em servia per concretar molt bé el que jo crec que ha estat en part la dialèctica entaulada aquests últims anys, sobretot al País Valencià, i a Catalunya, al Principat, molt més de resquitllada, i molt més com a debat intel.lectual o teòric deIs petits cenacles, partits o grups reduïts. Era una dialectica en la qual dos extrems s'autoalimentaven, deixan astorats la inmensa majoria de ciutadans. La inmensa majoria de ciutadans! I, en democràcia, en un sistema democràtic, en un sistema liberal, el que compta és la immensa majoria de ciutadans. Aquesta dialèctica de retroalimentció, dones, des d'un punt de vista literari, m'ha servil per poder enfrontar la frase d'aquest assaig, que evidentment és absolutament digne, molt profitós i molt interessant de llegir, i aquella consigna absolutament, diríem, pocasalta de «nos valen furtar la paella». Però, com ja he dit, i comprenc perfectament I'enuig de Josep Guia, ami m'ha servil perfectament per analitzar aquests dos extrems que crec que no han aprofitat per avançar en una línia democràtica, regional i progressista, i de consens d'àmplies capes de ciutadans, que és en definitiva com es pot veure I'eix de tata la meva ponència.



Pilar Raola:

Té la paraula Quico Mira.



Joan Francesc Mira:

Hi ha una referéncia que ha fet abans Vicent Soler a alguna de les coses, que és en realitat una de les tesis de la meua participació en aquelles jornades sobre una de les causes de conflicte i de reaccions hostils. Moltes vegades és el famós complex d'inferioritat, i no tant el complex, sinó la situació real d'inferioritat.

Recorde perfectament-ara per aquesta primavera deu de fer quinze anys-que en un diari de València, el que no era de la premsa del movimiento, el meu amic Alfons Cucó i alguns altres hi escrivíem regularment col.laboracions setmanals, i hi hagué un moment que, no se sap per qué, allo va desaparéixer. Bé, el que sí que recorde perfectament és que rúltim article que vaig enviar-hi, i que no em van publicar, sense cap explicació ni cap carta d'excusa, encara que els ho vaig demanar, va ser un article en què em felicitava perquè havien tingut lloc uns determinats esdeveniments d'importancia cultural internacional en els quals hi havia valencians com a protagonistes. Recorde que es tractava de'un congrés d'història medieval en qué havia participat molt destacadament Arcadi Garcia, historiador del dret valencia com vostés saben, i també d'un congrés de sociolingüística a Toronto, amb una participació assenayalda de Lluís Aracil, i alguna altra cosa més, que no recorde. Me'n felicitava justament i deiá que allo era realment el que calia: que els valencians començaren a tenir protagonisme. Es a dir, que únicament les coses funcionarien quan, des del País Valencià i inevitablement des de la capita -perque les energies productives en molts camps es concentren a les ciutats, com avui mateix explicava en el diari Ricard Pérez Casado-. Començàs a aparéixer iniciatives de tot tipus. començas a aparéixer un protagonisme que pogués arribar a parlar a qualsevol de tu a tu. És, aleshores, quan aquesta situació real d'inferioritat, no complex, començaria a superar-se.

Jo crec que en els quinze anys que han passat des d'aquell article -no censurat sinó simplement liquidat- una bofia part d'aixó s'ha prodult. Però una part encara mol insuficient. Des de València han eixit coses, s'han prodult coses que abans eren practicament impensables. Tenim uns mitjans de comunicació que fa quinze o vint anys eren quasi inconcebibles. Fins i tot tenim algunes coses que a Barcelona no tenen; poques, però alguna. I una de les qüestions que pitjor servei fan a qualsevol intent d'enteniment dins d'una col.lectivitat o entre diferentes sectors d'una col.lectivitat o entre diferents col.lectivitats és la sensació d'inferioritat, el sentiment d'humiIlació d'una de les dues, o el sentiment de quedar-se endarrere o d'haver d'anar a remolc. En aqueIles temes com economia, comunicació, integració europea, mai no hem de tenir des d'ací la sensació que anem a remolc de, sinó que hauríem de fer front comú ambo que no és la mateixa cosa.



Pilar Raola:

Emèrit Bono ha fet una referencia al perquè no es van fer aquestes jomades a València i sí a Barcelona. Potser r Albert podría explicar per que van decidir de ferles- hi.



Albert Viladot:

El perquè es van organitzar a Barcelona és molt senziIl. De primer, per motius tecnics. Nosaltres som una fundació jove-en aqueIl moment érem un any més jove, en portàvem dos- i no havíem sortit mai de Barcelona, i en segon Iloc, des d'un punt de vista més de concepció de les jomades, crèiem que evidentment la problemàtica deIs valencians pertoca als valencians, però també als catalans, i per tant em sembla molt bé que les forces valencianes, els sectors valencians tots, pluralment puguin discutir sobre la seva pròpia realitat. Però també era i és molt positiu que forces culturals o polítiques o socials catalanes puguian parlar també, des de Barcelona i des de Catalunya, d'aquesta qüesito, perquè, com ha dit en Joan CuIla, parlem d'aixo com podem parlar del futur deIs museus contemporanis o de la situació de les nacionalitats a la Unió Soviètica. No hi ha cap altra mena d'internacionalitat.



Francesc Oltra:

Jo no feia cap pregunta, sinó que lamentava que aquestcs sessions s'haguessen fet a Barcelona. I deia abans que no voldría ningú se'n sentís ofés, i menys els senyors d' Acta, que han sigut uns scnyors en invitar un grup d'il.lustres valencians a poder anal a discutir-hi. I es pot anal allí o a qualsevol altre lloc. El que passa és que aixó és una prova evident de la falta de normalització de la situación actual lingüística, cultural, econòmica, etc., i per tant no era una pregunta sinó una afirmació.



Enric CanaIs:

Bé, bona nit. Jo no vull fer cap pregunta, vull fer una reflexió, una petita reflexió des del distanciament, i també des de la contemplació d'una realitat. Com es diu en el proleg del llibre, en aquests mesos, des que es van fer les jomades, han passat moltes coses. Entre altres, que tomo a ser un professional, un periodista de peu, lliure i amb voluntat d'exercir la seva preocupació sense cap responsabilitat que tingui connotacions de tipus polític. I això potser, em permet fer una reflexió amb tota llibertat ara i aquí.

Algú ha dit, des de la taula crec, que la llengua no identifica la nació, o que les llengües, tant el valencià com el català, no identificarien el País Valencià i Catalunya. Jo crec que sí que cohesionen la identitat fins a límits insospitables. Crec que en els últims anys s'ha prodult un fet primordial, i és que per primera vegada la llengua, tant a València com a Catalunya, primer a Catalunya per raons d'oportunital política, temps, història, etc., ha disposat de mitjans de suport que l'han potenciada fins a les seves maximes possibilitats.

Doncs bé, reta aquesta petita introducció, vull fer només una constatació: en aquests moments les lIengües, les nostres lIengües, el català, el valencià, la nostra lIengua, la lIengua catalana, toma a estar amenaçada, i ho dic en el sentit que toma a haver-hi un desequilibri brutal, tremend, pel que fa a la presencia del català en el marc de la comunicació audio-visual. Algú ha donat dades sobre la regressió que s'esdevé actualment a zones del sud d'Alacant. Jo crec que aquesta regressió no és només a zones del sud d'Alacant, sinó que, si no vigilem, si no hi posem mesures, arribara a Catalunya i al País Valencia. Ara mateix hi ha dues noves cadenes de televisió que emeten contínuament en castelIà, i això fa que l'equilibri que s'havia prodult amb TV3 més tard amb Canal 9, o les possibilitats d'equilibri que s'hi havien establert, a hoces d'ara estiguin perilIant. En aquests moments no és suficient la presència de TV3 al País Valencià, com tampoc no és suficient la presència parcial, però efectiva, de Canal 9 a Catalunya -i puc dir-ho per experiència, i amb satisfacció, ja que resideixo ocasionalment en una zona on el rebem. Ahir mateix El Periódico de Catalunya en donava xifres i ressaltava les baixes que estan tenint en aquests moments les televisions que emeten en la lIengua que no és el castellà.

Es un tema sobre el qual caldrà reflexionar, i demano a la Fundació Acta que s'hi pugui plantejar, perquè jo crec que és important.

Pilar Raola:

Vicent Soler.


Vicent Soler:

Sí. Jo crec que hi ha un equívoco Almenys Enric Canals, ex-director de TV3, m'ha entés malament. Jo crec que la llengua és un factor de diferenciació nacional molt important. De fet, la normalització lingüística, la recuperació de l'ús de la llengua en algunes nacionalitats, com en el cas d'lsrael, per exemple -no és el cas d'lrlanda-, sí que ha estat molt important i decisiu.

Crec que en el nostre cas, per raons històriques, també és molt important. Crec que la tasca de recuperació de les senyes d'identitat valencianes passa per un esforç suplementari de la nostra generació i de les futures generacions per la normalització lingüística, i crec que hi hem de fer un esforç suplementario Més del que raonablement, tal vegada, tocaya fer, perquè ens ha local, històricament, dir punt i a part a un procés de degradació lingüística que no ve de la dictadura; en el cas del País Valencià ve del segle XIX, com un fenomen d'ampliació a les capes subaltemes, que ha avançat molt de la dictadura ençà, però que en les classes superiors ve fins i tot de l'època deIs Austria, de la senyora Germana de Foix i, per tant, de motllluny. Ara re, quan jo he intentat plantejar el meu punt de vista sobre això, era justament per fer el perfil territorial de la nació.

Crec que hi ha elements, factors que desencadenen una idea internacional com és el de la voluntarietat de ser, que són en el nostre cas molt importants, i, per tant, jo puc parlar la mateixa llengua que en un altre territori i senti-me nacionalment diferencial perquè resulta que la majoria del poble així ho vol. Es el cas claríssim d' Austria, que parla la mateixa llengua que el país del costal i que vol ser un altre país. Per tant, estic parlant del perfil territorial de la nació, no dic que la llengua no siga un factor que comporte una caracterizació nacional important. En el cas deIs valencians, més que en el cas de Catalunya -com hi ha tantes altres coses que ens diferencien de Catalunya-, la història contemporània és terriblement diferent, per desgràcia a vegades de nosaltres, però terriblement diferent. Jo feia una broma, que no se'm va entendre a Barcelona, perquè vaig fer una citació d'un diari blasquita en l’any 8, en que l'editorialista deia practicament que els valencians no teníem ni història, ni teníem llengua, ni teníem res, i que aixo eren romanços que s'inventaven quatre lletraferits de diumenge a la vesprada. I es deia, en l'any 8, en un diari del partit majoritari -almenys de la ciutat de Valencia-, que era el partit blasquita, del pueblo. Aquest mateix any, a Catalunya, s'estava reiniciant el procés de reestructuració institucional amb la formació de Solidaritat Catalana.

Les històries han estat molt diferents. Moltes de les sensibilitats que es tenen a Catalunya, ací són d'un altre tipus. A mi em fa una mica de recança pensar que hi ha gent que es permet eluxe de qüestionar o de posar en crisi les institucions de la Generalitat; quan, per exemple, les institucions de la Generalitat al País Valenciá juguen un paper integrador relacional moll més important que la Generalitat catalana a Catalunya, perquè la societal civil catalana està més feta que no la societat civil valenciana.

Totes aquestes coses són tan evidenls, per a qualsevol persona que conega aquest país, que crec que hem pecat, sovint jo el primer, de fer assimilacions, de fer homologacions socials entre lasocietat catalana i la societat valenciana que ens han perjudicat a l'hora de reconstruir adequadament aquest país. I la teràpia -per parlar amb termes medics- més adequada ací és diferent alIà. I la gent que no vulga veur-ho que no ho veja; pero evidentment, després d'una reflexió de molts anys, respecte a que cal fer per recuperar no soIs les identitats, sinó l'interés deIs valencians per ser valencians i per a continuar sent valencians al segle XXI, al segle XXII i al segle XXIII, passa per tenir referents que es puguen conéixer i donar les passes que cal donar ací que, potser, no són les que toque fer en un altre lIoc.



Vicent Pitarch:

Bé. Jo valdría assumir algunes de les coses que s'han dit des de la taula, en el sentit que probablement tots plegats, d'una banda o de l'altra -i no fóra potser tan senzilI de delimitar quines són o quines han estat les bandes-, hem convertit una qüestió col.lectiva en una qüestió més propiament toponímica, que no pas pròpiament política. En aquest sentit jo m'atorgo la part de culpa que em pugui correspondre, potser per deformació professional, perque sóc filoleg. Aquests temps darrers, en que les aigües probablement han anal per la via d'una certa placidesa, tinc la sensació que, perquè la placidesa hi ros, potser s'ha intentat evitar de manera explícita el que podíem dir la via de joc comú, els terrenys evidents en els quals aquesta comunitat d'elements es donava amb precisió; per dir-ho amb les paraules del diputat del PP, que faig meves tot i la lIunyania gal.lactica es del punt de vista ideològic: una realitat comuna en el terreny cultural i històric. Aleshores tinc la sensació que per la por de no reconèixer certes evidències, per la timidesa, pel que sigui, s'ha caigut probablement en un extrem que també és negatiu, que seria el de potenciar justament alIo que potser és menys comú, alçant-ho coro a barrera. Mentre hem alçat les nos tres pròpies barreres entre nosaltres mateixos; en canvi, hem oben les portes de bat a bat a una altra penetració realment potent i perilIosa, que ha estat una penetració per tots, des deIs de Figueres fins als d'Elx, políticament desnacionalitzadora. Voldria, simplement, es mentar aquest aspecte. Després hi ha també, i coro a evidencia de tot aixo, la claríssima dependencia informativa que es viu a tot arreu, pero d'una forma particular entre Vinaros i Oriola per precisar-ha amb tata concreció.

Ara Caria només una precisió amical al Vicent Soler quan dei a allo de la voluntal popular. Jo com a demòcrata que sóc -i que també vaig estar a la presó en el seu moment-, pepse que la voluntad popular sempre s'ha de respectar en una demòcracia, però tampoc no havíem de pecar tots plegats d'una certa ingenultat seràfica, en el sentit que dos o tres segles d'alineació col.lectiva tampoc no passen debades i que, d'alguna manera, res no pot ser considerat igual sense aquest precedent històritc evident, tot i que quedi cIar que semprc es fara alIó que democràticament el poble vulgui fer. No valdría acabar la meya intervenció sense felicitar el Joan CuIla per la seva magnífica fonètica que ha emprat hui ací esta vesprada.
Vicent Soler:

Mireu, des que el batalló de la Mare de Déu deIs Desamparts, el 1714, va defensar Barcelona contra el Borbó, ja fa molts anys, crec que s'han donat poques possibilitats, en la història contemporánia, d'una lluita comuna. No per fer broma diria que una de les poques coses que hem fet en comú és defensar en coordinació, la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana, el tema de Disneylandia, i ens va eixir malament perquè se'n va anar a París. Perè el més habitual ha sigut I'enfrontament terrible, que ha passat per damunt damunt.

No voldria fer estoicisme economista entre el lliurecanvisme i el proteccionisme que ha existit des de finals del XIX fins fa quatre dies.Es veritat que els de Sueca i els d'Alcoi eren proteccionistes, i no per casualitat Fuster és de Sueca. Els de Reus estaven a favor del lliurecanvisme, i no per casualitat Romà Perpinyà Grau, de Reus, era el teòric del Centre d'Estudis Econòmics Valencians, futur Institut Valencia d’Economia. Vull dir que hi ha moltes coses a explicar en aquest sentit, però és evident que són história. Es la nostra història, que está present, i no hi podem fer la política de I'estruç. El que ens hem de plantejar, per recuperar la nostra pròpia identitat col.lectiva, és partir de la nostra pròpia història i no de la història que podía haver sigut i no ha sigut.

Pilar Raola:

¿Alguna altra paraula?



Rara Company:

Bona nit. Jo sóc Rafa Company, i una vegada més vaig a intentar xafar un terreny esvarós. Jo, obviament, quan ha pres la paraula Josep Guia, la primera temptació era intentar aclarir -com diria aquell occitanista Roben Lafont- que no hi ha nacions, només hi ha nacionalistes i només hi ha projectes de nacions que ixen bé o que provoquen que fins i tot les pautes societaries tradicionals se'n vagen en orris. Bé, fa uns 15 anys, evidentrnent les relacions entre Catalunya i València eren molt diferents de les d'ara, i em pareix que no hi ha manera d'apanyar-ho si un s'entesta a escriure un catecisme una i mil vegades.

Dissortadament, de vegades, quan lliges la producció de la nostra intel.lectualital orgànica, fins i tot pareix que la història del poble valencià és magnífica durant el segle XIII i XIV, i comença a ser sospitosa en el XV. Fins i tot l'altre dia algú posava en relleu en la premsa que el segle XV no es dóna en el temari de literatura de cau, no se sap per què, potser perquè és massa propi i massa diferent. En qualsevol deIs casos, pareix que després, al final, un toma a copiar els trossos del segles XIII i XIV, i la història del País València, está feta, i s'oblida del XV, del XVI, del XVII, del XVIII, etc. Aquesta és una acotació, i l'altra acotació va sobre el que ha dit Vicent Soler, que em parcix metodologicament del tot irrefutable. Pero, és cIar, el problema és que el que ha dit Vicent Soler, que a mi em pareix I'única manera racional d'abordar la qüestió, només ho diga Vicent Soler, i el senyor dcl PP ni se n'assabente i el senyor de UV estiga a anys de Ilum d'aixo. El problema és que per a tots els que esteu ací, que teniu una militancia nacionalista indubtable, el que diu Vicent Soler en teoría es pot matisar molt per l'actuació del PSOE en la practica. Perquè, fa mesos estavem tots en una batalla entre la TVV i la TV3, i les relacions entre Catalunya i València no milloren gens ni mica si un decideix estrangeritzar una televisió que se suposa que ajudava a llevar malentesos entre valencians i catalans.

Jo el que voldria aquesta nit és que la gent destrias les accions del partit socialista i allò que en aquests moments Vicent Soler encarnaria com a representació d'una ideologia marc desitjable. Es a dir, jo voldria que el que pensa Vicent Soler teoricament, amb independencia del que el PSOE faça en la pràctica, fos el que els senyors del PP i de UV pensassen, el que Esquerra Unida assumís, el que Unitat del Poble Valencia meditas i el que tothom pogués arribar a assumir. Em pareix absolutament bàsic, perquè els catalans poden tenir una serie de coses compartides i, a més, les tenen compartides des de fa dotzenes d'anys, i els valencians estem encara pendents de problemes onomàstics, quan, si un intenta ser neutral i racional, s'adona que en gran part el problema l'hem creat nosaltres mateixos. I tomem al principi, si repassem com era el poble valencià fa quinze anys, veurem un poble valencià que tenia una clara consciència de germanor amb Catalunya, que obviament mai hauria arribat a ser Catalunya; peró s'hauria pogut afavorir allo que ara existeix a la Comunitat Europea: la regió comunitaria europea de nivell u número cinc, que es diu Espanya est, i que esta formada per Catalunya, València i -les Balears. I és lògic que així siga, perquè quan els euròcrates han hagut d'agrupar les comunitats autònomes de l'estat espanyol per a una serie de treballs que fan de descentralització de les comunitats europees, no han tingut altre remei que ajuntar Catalunya, València i Balears. Altrament, ni les estadístiques eren fiables.

Aquesta relació entre Catalunya, València i Balears, no cal dir-ho, pot anar-se'n en orris quan algú diu que hem de tenir un futur nacional compartit. I poden anarse'n en orris perquè la gent decididament interpreta que es produeix una annexió. Es molt dificil dir aixo quan un, per exemple, du molts anyets rebatent a sa tia que el fet de dir-li Països Catalans no és una annexió. Però la realitat social és la que és, i les explicacions no serveixen, perque aquest poble ha tingut un particularisme que estava soterrat i una serie de gent l'han pogut despertar, en gran part amb una repulsiva intenció, pero en part també -com has posat tu en relleu, Vicent Soler- amb una incipient possibilitat d'aconseguir un País Valencia normalet.

És a dir, ¿per que els qui us declareu nacionalistes no comenceu a pensar en el País Valencià com la societat desitjable vostra? ¿Es tan difícil? Sí que hi ha un complex d'inferioritat en molla part del nacionalisme valencia.Moltíssima part del nacionalisme valencia es planteja que som una punteta, i somo una societat amb quatre millons de persones, amb un nivell de vida europeu envejable i que, a més si les coses anassen re, podríem tenir amb Catalunya i les Balcars les relacions desitjables. Jo només vull fer un clam perquc el partit socialista utilitze la seua influencia en les institucions, de cara als partits que comparteixem amb ell la tasca de govem, parlamentaria, o la que siga, perquè aixó que ha dit Vicent Soler aquesta vesprada siga defés a ultrança per les autoritats del seu partit, i també per l'oposició. Crec que teniu, com a polítics, la més alta responsabilitat, perque en definitiva, si vosaltres poguésseu oferir al poble valencia un referent compartit, el poble valencia hi actuaría en conseqüencia, i, per tant, començaria a votar d'acord amb aquest referent compartit i amb les actuacions concretes, i no tindria reaccions prepolítiques.

Per tant, dos precs: un a vosaltres, que representeu l'administració autonòmica, i per tant la més alta institució d'aquest país, i un altre als nacionalistes, que supose que discrepen profundament de la vostra obra de govem i que haurien de començar a repensar algunes de les actituds públiques i alguns deIs diletantismes que fan que, en aquest país, en comptes de considerar els nacionalistes o els que en declarem nacionalistes com uns fills potables de la nostra letra, ens consideren moltes vegades com uns fills extraterrestres. Jo crec que aquest és el gran desafiament, sense oblidar l'altre.

Vicent Soler:

Jo he intentat alllarg de la nit -i supo se que els presents ho deuen haver comprovat- evitar l'anàlisi partidista del que jo plantejava. Però, evidentment, el que el company Rafa Company acaba de dir m'obliga a fer un plantejament partidista, i és que no estic disposat a escoltar coses que s'han dit ací respecte al meu partit que crec que són totalment injustes. Totalmente injustes per di verses raons. De primer, perquè crec que es perd la perspectiva històrica.

Aquells que són grans -que algú n'hi ha- i va viure als anys trenta, és a dir l'última experiencia democràtica al nostre país, i han viscut la democràcia postfranquista, deuen haver natal algunes grans diferencies respecte a la qüestió nacional, respecte a la represa de les identitats, respecte a la recuperació lingüística i respecte a altres coses importants. No hi han canviat les minories conscienciades, que estaven presents als anys trenta i que esta n presents ací. Hi ha canviat l'actitud deIs partits majoritaris i del partit majoritari, que als anys trenta estaven d'esquena al país i ací estan construint el país amb unes possibilitats que, tal vegada, alguns creiem que no són suficients; pero estan construint el país.

Mai de la vida, als anys trenta, s'hauria plantejat la normalització lingüística en les escales, per lenta que siga per a molts, o s'hauria plantejat un model de televisió como el que s'ha plantejat en els anys vuitanta i noranta ací. Coses, eines basiques que afecten més enlla de les 30 o 40.000 persones, o 100.000 o 200.000 persones conscienciades d'aquest país: Perque aquest país, vull recordar-ha, té quasi quatre milions de persones. I el país, que té quasi quatre milions de persones, I'hem de fer entre la majoria deIs valencians. Les tasques de renacionalització global les fa el partit majoritari, i aquest es el canvi històric que s'ha donat: l'actitud del partit majoritari.

Puc reconéixer que sóc més impacient que altres membres del meu partit -i aixó no cal que ho diga perquè no sóc una persona anònima en aquest país-. Però vull reivindicar justicia a l'analisi que s'esta fent. Perquè el meu partit, a mes a més, per raons òbvies, és tal vegada el més representatiu de la societat valenciana. No és el partit deis conscienciats. És el partit que reflecteix la varietat d'aquesta societat. EIs seus militants i, sobretot, el seu electoral és el que plasma la realitat diversa del país respecte a la qüestió nacional.

I et dic que aquest partit va per davant del que reflecteixen les demandes socials. Per davant, afortunadament. Com a partit progressista i partit d'esquerra que és i, per tant, partit que vol resoldre i transformar la societat que no li agrada. Però crec que aixó ha de quedar molt clar, perque és l'avanç históric que la societat valenciana ha rebut deis partits polítics o del sistema deIs partits polítics entre els anys trenta i els anys vuitanta. I no cal perdre aquesta perspectiva històrica. Jo conec il.lustres representants de l'esquerra nacionalista d'aquest país que es conformaven amb una mancomunitat de diputacions en la transició democràtica, que ni somiaven que hi hauria una Generalitat amb totes les competències possibles, llevat de les presons i alguna altra competencia menor. Ni ho somiaven, i són reals.

Perdoneu-me aquesta explosió de partidisme, però hi ha qui m'ho ha provocat.



Compartir con tus amigos:
1   ...   4   5   6   7   8   9   10   11   12


La base de datos está protegida por derechos de autor ©psicolog.org 2017
enviar mensaje

enter | registro
    Página principal


subir archivos